Un nou dia comença a les vuit del matí d’un dels 365 dies de l’any al Servei d’Allotjament d’Urgència de Vic, altrament dit Alberg Social, dirigit a les persones sense llar. Pujo les escales, obro els llums de l’habitació. Em dirigeixo al davant de cada llit i verbalitzo un bon dia personalitzat, amb identitat i reconeixement personal. Cada persona respon amb un bon dia amagat sota els llençols nets, i de vegades fins i tot un petit somriure es llegeix als seus llavis. De tant en tant alguna mala paraula per manifestar el desacord de despertar-se. Obrir els ulls, sentir-se entre llençols, fer unes mandres, estar sota un sostre a una temperatura agradable, el pensament d’una dutxa per començar el dia i després posar-se la roba neta, fer el llit i deixar l’espai ordenat per baixar les escales i anar a esmorzar.
Una rutina d’allò més habitual per a moltes persones, però excepcional per a les persones a qui per un motiu o altre la vida els ha fet un gir. Una situació que no es presenta de cop, sinó que és la suma de circumstàncies no favorables que fan que l’individu es trobi sol, sense lloc on poder descansar durant la nit.
Aquest descans no és possible durant el dia perquè el servei està tancat, així que fins a les vuit del vespre el carrer passa a ser casa seva. Els bancs esdevenen un lloc per descansar, llegir, observar com la vida passa, dormir… els pensaments no paren i les mirades de desconfiança i rebuig de la societat quallen. No calen paraules.
Observats per una mirada social sotmesa a uns prejudicis i unes creences: a la persona li arriba tot això. Jo no hagués pensat mai arribar a aquest punt i aquí estic sol i sense res. L’espera és llarga però l’hora d’obrir les portes del centre ha arribat. Bona tarda, com estàs? De vegades la resposta és un silenci, d’altres una petita rialla, d’altres observes una mirada buida, d’altres els ulls vermells d’haver estat plorant hores i hores… En aquell moment les paraules no són de gaire consol, però sí una abraçada. Les paraules posen fi a l’abraçada… Feia anys que ningú m’abraçava.