– Vols córrer amb mi?
Aquesta frase la vaig pronunciar a la Via Laietana quan tenia 16 o 17 anys enmig d’una manifestació en el moment en que els grisos (o potser ja eren marrons?) van començar la càrrega. Devia ser a la segona meitat dels 80.
La noia em va dir que sí.
Ens vam agafar de la mà i vam córrer fins trobar un portal on amagar-nos.
Crec recordar que després vaig saber que es deia Mireia.
Va ser un moment de pànic. Un moment de saber que has de sortir corrents. Un moment per veure estic sola, cap on vaig, tu també estàs sola, ets aquí per les mateixes raons que jo, correm juntes. I les dues vam trobar que era bona idea i les nostres amigdales en fase supervivència no ens van contradir.
És incòmode córrer amb les mans agafades. Amb una mà agafada a una persona tan espantada com tu. Però ho vam necessitar i ho vam fer, i a nosaltres no ens van atrapar, però vam haver de veure com les porres picaven les esquenes dels nostres companys.
Crec que no ens vam veure mai més. Si més no, no vam viure mai més aquella intensitat, aquella intimitat. Unides per la por.
Avui tinc por i entusiasme a glopades. I les mans són la xarxa. I aquesta revolta llarga m’ ha agafat més gran però igual de compulsiva, i per això he baixat moltes vegades sola al carrer i navego sola per la xarxa.
I sí, tinc companys de camí des de la sortida, amb qui intimem perquè la revolta ens uneix més i més, o amb qui ens retrobem i abracem efusivament però amb pressa. I també trobo desconeguts que es fan nous companys de camí amb qui compartir entusiasme, dubtes i mals moments, amb qui compartir corredisses, amb qui amagar-me als portals foscos, virtuals i secrets.
Quan la revolta era plena de somriures i al carrer compartíem bromes i ens agradàvem molt tan civilitzats i ocorrents, parlàvem sense conèixer-nos ni presentar-nos. Com es fa al poble. Ens fèiem poble.
Ara que tot és tan incert i poc amable, l’escalf ens el donem com podem per vies encriptades. I trobem persones estimables. I ens diem: – Vols córrer amb mi? I sí, volem, i no sabem no intimar i donar-nos les mans.
I sabem que aviat serem cinc-centes, serem mil.
I ens és igual tenir por. Sabem d’on fugim, sabem que correm cap a la llibertat.