Hi ha una dita xinesa que m’agrada molt: Si penses en el proper any, planta blat de moro; si penses en la propera dècada, planta un arbre, i si penses en el proper segle, educa la gent. Vaig espellofar força de petit, tinc una olivera des de fa anys i encara vaig a classe a la Blanquerna després d’haver passat per moltes escoles i per la Universitat Autònoma.

Ho recordo sovint aquests dies, des que algun partit  qüestiona l’escola pública i assegura que no es pot estudiar en castellà a Catalunya. No dic pas que no hi hagi hagut algun cas, però em sembla que és una acusació molt greu i que no fa al cas, d’aquelles que es diuen expressament per fer mal, perquè fomenta la fractura social només per guanyar vots; molts d’aquests “fiscals” mai no han governat ni són mestres.

He trobat algun conegut que ni se n’havia adonat fins que hi ha hagut la denúncia pública; vull dir que mai no s’havia queixat de l’escola i ara en diu pestes. I em sap especialment greu perquè des de sempre tinc una gran admiració pels mestres i pels metges, responsables de que l’educació i la sanitat siguin tan eficients i admirades, símbols d’un país modern, plural, divers i mestís, integrador i no pas adoctrinador.

La paraula doctrina només l’havia sentida quan em preparava per a la primera comunió i a la mili, no necessàriament vinculada a l’escola, tot i haver estudiat Formación del Espíritu Nacional. Vaig tenir un mestre gallec que els dissabtes ens feia escoltar lliçons d’anglès, va ser un capellà català qui em va ensenyar a estimar la literatura espanyola i fou una matemàtica de Madrid qui em va fer llegir Àngel Guimerà.

Aleshores depenies dels mestres i de si la teva família tenia calés o no per fer-te estudiar en un lloc o altre. Les diferències es van anar corregint amb el temps quan l’escola pública catalana va possibilitar que els fills dels pobres, i també els de la immigració, tinguessin les mateixes oportunitats que els dels burgesos catalans, i va ajudar decisivament a la cohesió social d’una Catalunya molt diversa al Parlament.

En un país bilingüe resulta molt sospitós que alguns polítics contraris a la immersió lingüística hagin recuperat de manera interessada un vocabulari que remet a temps vells i rancis; la majoria pensa més amb el blat de moro i els arbres que no pas en l’educació. No sé pas quants d’ells han anat a una escola pública.