Tanca Cal Toni, l’última botiga de la Torre d’Oristà

L'Assumpció Agustí i l'Esteve Freixa.// EF

L’Assumpció Agustí i l’Esteve Freixa.// EF

Qui més qui menys, a la Torre i rodalies tothom té records i anècdotes de Cal Toni, botiga i cafè des de fa, com a mínim, vuitanta anys. A l’antic teatre s’hi havien celebrat balls de Festa Major i el tocadiscos hi sonava cada diumenge; també era el cinema i l’escenari de sarsueles protagonitzades per torrencs i torrenques. Del cafè se’n podria fer un llibre d’anècdotes. Farien falta moltes pàgines per fer-hi cabre els acudits al voltant de l’estufa, les converses entre partides de domino i botifarra, i les declaracions a la barra, entre trago de carajillo i calada de caliquenyo. Encara hi faltarien els vermuts del diumenge sortint de missa, les tardes de futbol o les matinades de Festa Major. De tot això en pot parlar millor que ningú l’Esteve Freixa, que des que va néixer l’any 1947, ha passat tota la vida entre el bar i la botiga. Fa cinc anys, en jubilar-se, va tancar el bar.

La botiga, aliena a la faràndula del cafè, sempre ha ofert tots els productes demanats. Actualment, a part de ser fruiteria, estanc, carnisseria i tenir congelats i tot tipus de queviures, també ven pa del Forn d’Oristà, i és coneguda, sobretot, per l’embotit i la vedella. Oberta a tota hora per la clientela, sempre s’hi era a temps d’anar a buscar un parell de botifarres, tres quilos de préssecs, un paquet de tabac o una mica de cafè. En els últims anys, però, el característic timbre de la porta de la botiga cada vegada ha sonat menys. La població de la Torre d’Oristà ha anat a la baixa, i els hàbits de consum també han canviat. Però no és per això que la botiga tancarà les portes el proper 30 de maig, sinó que ho farà perquè la seva propietària, l’Assumpció Agustí, es jubila després de 46 anys de treball intens. L’Assumpció va arribar a Cal Toni quan es va casar amb l’Esteve l’any 1974, vinguda de Vilargunté.
Quins són els orígens de Cal Toni?
Esteve: Cal Toni era del padrí, l’avi Pere, però en uns inicis ho tenia llogat. Almenys durant la guerra i els primers anys de postguerra ho feien anar com a cafè i botiga el Pere Roca i la seva dona, que eren ell de Cal Minguet i ella de Cal Caseta. Abans d’això crec que havia sigut una quadra de mules. Ells ho van deixar per muntar un colmado a Berga, i va ser llavors quan ho van agafar els meus pares, el Jaume Freixa i la Maria Bruch, que es van afanyar a casar-se per no deixar la botiga parada, i ja van venir a viure cap aquí per seguir amb l’activitat de cafè i botiga. Això era l’any 1943. La mare era molt jove, devia tenir 18 anys. Venia de la Casanova del Bach, on eren masovers.
En els orígens el pare comprava gallines i ous. Marxava amb la mula i el carro o amb la mula sola, cap a les cases de pagès i els portava xocolata, oli o el que convingués. Ell els comprava els ous i aquestes coses. Feien intercanvis.

Els pares de la Maria van ser una part important del negoci des del principi. Van anar a viure a Cal Toni 3 o 4 anys després que hi anés la seva filla, i l’any 1956, amb la mort del Jaume, es van convertir en imprescindibles, com també ho serien els 4 fills.

A part de cafè i botiga, havia sigut hostal també?
Esteve: Jo me’n recordo que també s’hi quedava gent a dormir. Quan era petit s’hi van quedar a dormir els que van arreglar l’església. I més tard també s’hi havien quedat altres treballadors. En recordo uns d’Artés que quan venien muntaven com un conjunt per passar l’estona al vespre: un tocava la guitarra, un l’harmònica, i l’altre feia percussió amb una regadora plena de pedretes i grans de blat de moro.

També s’hi feien els balls del poble oi?
Esteve: S’hi celebrava la Festa Major i s’hi feia cinema. I de ball amb toca-discos se n’hi feia cada setmana, cada diumenge, almenys durant tota la meva joventut, fins l’any 70 més o menys.

Les botigueres dels últims anys, la Pilar Oliveras i l'Assumpció Agustí

Les botigueres dels últims anys, la Pilar Oliveras i l’Assumpció Agustí

En els últims anys Cal Toni ha sigut l’única botiga del poble. Sempre ha sigut així?
No. A part de Cal Toni hi havia hagut 5 botigues més: Cal Sora, Cal Coc, Cal Caseta, Cal Duran, que també era cafè, i més temps enrere també hi havia hagut botiga a Cal Pauleta. També n’hi havia dues de pa: Cal Sastre i Cal Felip. A totes hi havia una mica de tot. Les que van tancar més tard van ser Cal Coc i Cal Caseta.

Cal Toni va tenir diverses etapes com a restaurant. A les acaballes només oferien menús de cada dia. D’un temps enrere, l’Assumpció recorda el pilot de carn a la brasa que havien servit en àpats durant els caps de setmana, en uns temps en els que el consum de carn sobretot era de xai “en matàvem 5 o 6 a la setmana”, explica. De festes més grosses també n’havien fet, a part de molts batejos i comunions, l’Esteve recorda que quan era petit havien fet dos o tres casaments: “tinc algun retrat amb americana blanca i pajarita”.

Com van els horaris en un establiment que agrupa tants serveis?
Assumpció: Temps enrere era obert de dilluns a dilluns, no fèiem cap dia de festa. Però encara que haguéssim tancat sempre hi ha feina, a netejar, preparar l’embotit… Abans no hi havia horari, s’han anat posant sobre la marxa. Era de les 8 del matí a les 12 de la nit, i tampoc tancàvem al migdia. Al bar a vegades fins a les 3 del matí. Els caps de setmana, divendres i dissabte va durar uns anys que… Mare de déu…

En els darrers anys Cal Toni ha sigut coneguda sobretot com a carnisseria. Com ha evolucionat el consum de carn?
Temps enrere es matava només un porc o dos a l’any. Però més endavant vam començar a matar-ne un cada setmana o cada quinze dies. Ho fèiem aquí al carrer. Fa molts anys venia el Miquel Moles a fer la matança, i després va venir el Jaume Sala. L’any 1975 vam començar a anar a buscar el porc a l’escorxador d’Avinyó. Recordem bé la data perquè és l’any que va néixer la Lourdes, la nostra filla gran. Vam haver de fer el canvi per les normes sanitàries: el veterinari ens va dir que prou. En canvi els xais sí que vam continuar matant-los a casa. En aquella època de vedella poca, en portàvem una mica i prou. Últimament venem molta més vedella perquè és de la granja de casa.
Assumpció: Recordo quan vaig arribar, com la Maria picava la carn amb el tallant. Si li demanaven carn per fer pilota, ho anava trinxant a mà “crac, crac, crac, crac”. 3 unces o el que li demanessin (3 unces són 100 grams). Se n’havia fet un bon fart de picar.

I quins altres productes heu tingut?
Assumpció: Fins i tot fils i calçat de tot tipus: de canalla, catiusques, espardenyes de vetes, de tot. Portaven 7 o 8 caixes de sabates, així ben altes. També veníem molt a granel, les galetes, el sucre, l’arròs. La fruita, com els préssecs, els havíem anat a buscar a Sant Sadurní. Abans sí que era venda de proximitat! També hem vengut molts pastissos i mones del Riba de Sant Feliu, i fa uns 8 anys que tenim el pa del Forn d’Oristà, quan van tancar a Cal Sastre.
Esteve: Recordo quan duia els gelats, en devíem començar a portar als anys 60, que els portava de Manresa amb una caixa de fusta de la Camy, encara que abans ja n’hi havia alguna altra marca.

La Maria Bruch i l’Eva Freixa a la botiga, a principis dels 90//

La Maria Bruch i l’Eva Freixa a la botiga, a principis dels 90//

La cuina, la fruita, els beures, l’embotit, els viatjants… I entremig de tot això, Cal Toni ha sigut present en la majoria de festes del poble. Els històrics sopars de la trobada de cantadores i cantadors del SOLC a la plaça de la Rectoria, les mongetes de la Festa Major o la xocolata desfeta dels esmorzars populars en són alguns exemples. Com diu l’Assumpció “hem col·laborat amb tot el que hem pogut”.
Qui més qui menys tota la família ha passat alguna temporada ajudant o treballant a la botiga o al cafè. Ara a la botiga hi treballa la cunyada, la Pilar, que també té l’edat i es jubila. Però hi han passat tots els germans de l’Esteve, la Josefina, la Maria Carme i el Pere; les filles, la Lourdes i l’Eva; i també alguns nebots, com jo mateix, el Jordi, que escric aquestes línies…
També hi ha passat molta més gent del poble, com la Roser Duranet que va treballar-hi més de 25 anys fent de cuinera, o la Tereseta Sala, que venia un cop a la setmana a fer les botifarres. Gent que era com si fos de la família.

El proper 30 de maig tancarà Cal Toni, doncs, i a la Torre també s’acabarà una manera d’entendre la vida al poble, en extinció arreu.