“Al carrer hi ha el públic més sincer que et pots trobar, directament o agrades o no agrades”

Entrevista al músic olostenc David Canal

Després de passar per diversos projectes musicals, el music olostenc David Canal va decidir anar a Barcelona i intentar viure plenament de la música. Parlem amb ell dels músics de carrer, de la rumba, del desconfinament i de l’actuació que oferirà a Olost durant la Festa Major.

David Canal en una actuació recent.// F: ROBERTO PALOMO

Abans d’endinsar-te en la rumba en quins projectes musicals havies participat?
Amb 14 anys vaig formar part de la banda vigatana Skatucat, que tenia un rotllo ska, amb alguna cançó punky i temàtica independentista. Després vaig tenir un altre grup, els Set de Festucs, on érem dos violins, bateria, piano, baix i jo que tocava la guitarra. Amb ells fèiem pop, ska i una mica de tot. Això va acabar quan tenia 18 anys. Més tard vaig formar un duet que llavors vam ampliar per fer Absolut, grup de pop-rock.
Paral·lelament des dels 16 anys he anat fent concerts com a cantautor i composant cançons en català i castellà.

I finalment Tumbaos…
És la meva última banda, amb qui vam fer més concerts i festes majors. Vam tocar quatre anyets, sobretot versions de rumba, però també alguna de reggae, mestissatge… Fèiem versions i també alguna de nostra. Al públic si li fots una versió l’enganxaràs més fàcil que no si li toques un tema que no coneix.
Vam tocar fins el 2016, quan vam treure el disc i es va acabar. El grup va sorgir quan preparàvem un projecte de rumba amb el Xevi Abril, devia ser l’any 2013. Volíem fer bolos fent versions de rumba, i va sorgir Tumbaos, i ens va començar a sortir molta feina. En un any vam fer una cinquantena de concerts.

En aquella època, al 2012, vas instal·lar-te a Barcelona. Per què?
Per la música, per tenir més sortida, conèixer més gent, trobar locals per tocar… Volia obrir-me camí. Vaig arribar-hi amb la idea de trobar una feina, i en el cas de no trobar-ne, hagués tornat. Però una amiga em va dir: perquè no proves de tocar al Parc Güell, al carrer. Jo ja havia fet una mica de carrer quan vaig fer el Camino de Santiago, el 2010. Fins i tot vaig tocar a la plaça de Santiago, un lloc on ara ja no deixen tocar-hi. També havia tocat al carrer a València, en anar a visitar la meva nòvia que vivia allí. Ho havia fet, però més puntualment.

I vas començar a tocar al carrer de manera habitual…
Un dia vaig anar al Parc Güell, tot acollonit perquè no em pillés la policia, amb la guitarra. Vaig tocar una hora i mitja i vaig fer 15 € com a molt, però vaig pensar: ostres si li foto un parell d’hores més, encara puc anar traient una mica…
Vaig anar demanant a altres músics de carrer, com anava amb la policia, i em van explicar que si tocava en depèn quines zones, no deien res, que no es podia fer però que la policia feia la vista grossa. A partir d’aquí, va ser quan em vaig anar iniciant realment a tocar rumbes, vaig aprendre a fer el ventilador, i vaig veure que podia sobreviure fent música al carrer. Vaig estar així gairebé un any fins que em vaig quedar sense veu, d’estar tocant cada dia, ja que tampoc tenia la tècnica que tinc ara.

Com és el dia a dia del músic de carrer?
És com una feina, amb un horari diari. Cada dia començava a les 10 del matí, fins la 1 del migdia. Feia “passes” de 45 minuts, i descansava 10 minuts. Tocar al carrer em va fer agafar taules. El carrer és el públic més sincer que et pots trobar, directament o agrades o no agrades. No ets dalt d’un escenari, on sempre és més fàcil que la gent s’entregui. A partir d’anar tocant al carrer, se m’acostava gent i em deien: podries tocar en aquest bar, o en aquest altre… Així vaig començar a tocar en locals de Barcelona.
Últimament havia canviat el carrer pel metro, i tocava a dins dels vagons també. A part de fer els bars on vaig regularment, els dimarts i dimecres, que són els dies que em queden més “sueltos”, aprofito els matins per tocar als vagons.
A diferència de tocar al carrer, quan ho fas als vagons pots guanyar més i no has de gastar tanta energia: entres al vagó, fas una cançó i passes gorra. A cada cançó cau alguna cosa. De l’altra manera, com que estàs en un lloc fixe pots estar molta estona cantant i que ningú et tiri res.

Ara et quedes amb la rumba?
Sí, ara és el que vaig fent més. Al que em dedico més és a tocar en restaurants, estic en varis on hi vaig de manera regular fent més aviat versions rumberes: Peret, Gipsy Kings, Kiko Veneno, Los Delincuentes, el Muchachito…
Jo faig rumba però també he fet molt pop-rock a la meva vida. Amb Tumbaos tenia més la condició de composar rumba i aquest estil, però ara composo el que estic sentint, el que em surt de dins. De fet, de versions també en faig d’altres estils. Toco coses més pop, com Jarabe de Palo, Manolo Garcia o Gossos. Sóc rumbero, però sóc music i toco una mica de tot. Va bé tocar diferents estils.

Vas fer un dels primers concerts després del confinament al palau de la música…
Va ser a la terrassa del Palau de la Música. No m’ho esperava gens i va tenir molta repercussió mediàtica en els mitjans de comunicació perquè ho van vendre com que era al Palau de la Música, encara que realment és un bar que el porten una altra gent, no té res a veure. Em van demanar si volia començar l’edició de concerts d’aquest any. Allí n’hi fan divendres, dissabte i diumenge.

És més resistent un músic que actua sol en el moment de crisi actual?
Ho he parlat amb molts músics, que ara amb tota aquesta moguda els que, com jo, toquem al carrer, en bars, en formats més petits, en actuacions davant de poc públic, hem tingut la sort de ser els primers de poder treballar. No necessitem grans infraestructures, no toquem en grans festivals sinó en llocs petits, que és gairebé l’únic que es pot fer en aquests moments.
Al carrer de seguida que vaig poder ja hi vaig tornar. No feia metro, però feia terrasses. Hi anava a tocar, i després amb mascareta anava passant amb un pal de selfie amb un gorro penjat. Això al principi. Ara ja començo a fer metro, això sí, cantant amb la mascareta. Si passes un parell d’hores tocant així et queda la cara ben humida… Amb tot aquest tema ens hem trobat que els músics petits com jo hem sigut els primers de tenir feina.
De fet, però, la gent que vivim realment de la música al carrer, o treballes o no menges.

Perquè has escollit anar cap a ser un músic de carrer?
Perquè tot és més fàcil. Si tens una banda necessites ser una sèrie de persones i anar totes a la una. Sent sol no m’he d’organitzar amb ningú. Per altra banda, viure de la música tocant en una banda implica una gran feina i esforç. Amb Tumbaos ho vam estar treballant molt, i vam veure que fer un pas més també és molt difícil. Molts cops si no ets en el lloc adequat ni tens els contactes, és molt complicat. És una mica loteria. Sí que, evidentment, si fas una gran feina i t’impliques, algun fruit dona.
Tal com jo ho tinc muntat sí que puc viure de la música i tenir un sou digne. En una banda és molt difícil això. Per dir-ho d’una manera, si a Catalunya hi ha 50 grups, que en puguin viure serien quatre contats. Pots viure de la música de moltes maneres diferents, i d’aquesta manera que ho faig jo, implica menys infraestructura i esforç.

Com et sentirem a Olost?
Aniré amb el pianista Tito Carlos, que ja tocàvem amb els Tumbaos, i amb l’Adrià al cajón, que ja és amb qui toquem a restaurants i jo a la guitarra i veu. En plan trio. Serà rumba, serà ballar i saltar, o el que ens deixin, si no podem ballar haurem de cantar i fer moltes palmes.

Tens pensat treure algun disc?
Disc no, però tinc vàries cançons i vull gravar-les i treure-les com a single i fer algun videoclip. Però en plan tranquil. Jo em dedico a tocar versions, però vaig composant i tinc ganes de gravar coses meves. No sé si en un futur podré fer una banda i tocar aquests temes propis.//

Entrada similar