Quan l’economia i el temps (cronològic) em són favorables, agafo la pala i me’n vaig a La Martulina, a la Biblioteca Municipal o a algun bloc de fato audiovisual penjat al prolífic aparador que és Internet. I furgo i deixo que furguin per mi si hi ha algun apassionant a la sala i així ajaure’m al sofà amb una joia amb la que aprofitar el temps.

M’agrada la novetat. La novetat entesa com una cosa mai abans vista, escoltada o sentida a nivell individual. La majoria de vegades el material té més anys que jo. I és que hi ha tanta substància cultural emmagatzemada des del naixement de la impremta i l’enregistrament musical que la biblioteca del temps recull, cada any, milers de perles que queden enterrades sota els estrats de la novetat (ara sí) de les publicacions més recents.

No sóc un personatge aferrat al passat que gratuïtament escampa: “ja no es fa música com abans”, “les pel·lícules d’avui en dia són massa comercials”, “no surten llibres amb profunditat”… NO! També m’apassiono amb les obres modernes: l’actualitat i la nova tecnologia són eines inspiradores que permeten avançar a la cultura i segueix havent-hi material sorprenent i engrescador. Però us convido a no caure en la temptació (que diuen a missa) de deixar-vos emportar només pels treballs recents i a treure la pala del cobert per cavar en una terra que amaga molts tresors.

Sempre podem començar apostant per un tiro-segur recuperant obres mestres. Jo, per exemple, fa poc que vaig explorar el Born In The USA del Bruce Springsteen, el Blood On The Tracks del Bob Dylan i el Moondance de Van Morrison en tota la seva totalitat. I certament, lamento no haver-ho fet abans. Perquè ells ja hi éren des que jo sóc aquí. En el món del cinema he viscut una experiència similar amb la versió cinematogràfica de Breakfast At Tiffany’s de Blake Edwards, This Is England de Shane Meadows o Fargo dels germans Cohen. I llegint No Country For Old Men de Cormac McCarthy (aquest home és ESPECTACULAR!), The Old Men And The Sea d’Ernest Hemingway o el mateix Breakfast At Tiffany’s de Truman Capote.

 

Encetada la veta arqueològica, us proposo anar més enllà i abastar nous terrenys lluny dels jaciments més populars. Segur que sou fanàtics d’algun àlbum llençat durant els darrers anys que ha passat desapercebut en la història de la música però no en la vostra personal. Jo sí. Aquí una mostra del 2014:

I digueu-me, si això passava al 2014, eclipsat per Ed Sheeran en el sector popular i The War On Drugs en el més alternatiu, no devia passar també al 1991 quan el Nevermind de Nirvana, el Ten de Pearl Jam, l’Out Of Time de R.E.M, el Blood Sugar Sex Magic dels Red Hot Chili Peppers o el Black Album de Metallica marcaven un abans i un després en la història de la música? O al 66, quan el Revolver dels Beatles, el Pet Sounds dels Beach Boys, el Blonde On Blonde de Bob Dylan o l’Aftermath dels Rolling Stones s’enduien (merescudament) tota la glòria? I tant que passava! Perquè més enllà d’aquest material destacat que val molt la pena segurament n’hi ha d’oblidat que mereix atenció.

Per exemple, el 1987 és memorable per l’aparició del The Joshua Tree dels U2 i l’Appetite For Destruction dels Guns N’ Roses, però hi ha un àlbum excel·lent anomenat The Sound Of Music dels The Db’s que seria una llàstima que es perdés amb el pas dels anys.

O el primer disc de Gene Clark.

O la pel·lícula Submarine de Richard Ayoade.

O el llibre Jack Frusciante Ha Dejado El Grupo d’Enrico Brizzi i els contes de Flannery o’Connor

O…

Deixeu-vos emportar i furgueu pel vostre compte.

En un món que beu de l’ara qualsevol aigüa és passada.

Menys pels que tenim set.