A vegades em passa que hi ha cançons que em recorden moments. I moments que només sé explicar amb cançons o frases dites o fetes (depèn de l’inspiració del dia).

Ja fa uns anys que cada 11 de setembre i altres dates assenyalades (diguem 9 de novembre, 1 o 3 d’octubre i fins i tot un 26 de juliol) em ve el cap el trosset d’una cançó de Brams, on agafant les paraules de Jordi Carbonell a la manifestació de Sant Boi del 76, canten allò de que la prudència no ens faci traïdors, seguit d’un que la pressa no ens faci entrebancar. Arribats a aquest punt del camí, jo tinc ganes d’entrebancar-me sincerament. I si cal caure, caiem. Perquè sinó no paro de cantar Lax’n Busto que deien ja no puc més, estic desfet/ i cada dia és el mateix./ Una vegada, una altra vegada/ i sempre una altra, una altra, una altra. La cançó s’enganxa i no puc parar de cantar-la i m’imagino a mi mateixa donant-me cops de cap a la paret cada cop que diu una (jornada històrica) i altra vegada. I com que és de les poques cançons que sé senceres (o prou com per acabar-la), m’imagino tot de senyors encorbatats que amb cara de perdonavides em diuen de fons però avui ho tallo, hi torno i callo/ aquesta merda se’m posa bé.

I arribats en aquest punt la meva desesperança és tal que només penso que m’enlairo com un pardal/ deixant el vèrtic reposar a terra (La Troba Kung fu). I sí, clar que fan por els canvis, però més por ens hauria de fer a tots plegats quedar-nos com estem. I de cop i volta, obro twiter i llegeixo: Última hora, PdCat i PSOE pacten una moció que insta (quina paraula més subtil) als governs a un “diàleg dins la llei”. Filomena, Filomena. Clar que si no hi som tots, tampoc té sentit. Filomena, Filomena.

Sóc de les que penso que el diàleg només existeix si és entre iguals. Quan això no passa només en podem dir acords de rendició o redempció (que és el que comença a semblar). I sí que tenim uns representants encarregats de negociar, però només allò que el poble decideix que es negocia. I evidentment, sense canviar les normes del joc a mitja partida. D’un temps cap aquí hem vist com canviaven paradigmes, com es limitaven les expectatives, com s’adoptaven els discursos d’uns quants per sembrar opinió majoritària. Però es clar la premsa és lliure/ no hi ha manipulació/ i qui ho digui està en contra/ la llibertat d’expressió (Brams).

I mentre aquí seguim sortint un cop l’any, siguem conscients que és quan els hi convé, des d’allà ens miren i diuen: “Uy! Pero siguen i parecen mas”. Els altres des d’aquí, assentats tranquils als despatxos, responen: “Tot controlat, a més a més no ve d’un pam, no ve d’un pam” (La Trinca).

Ara bé quan no queda res/ tampoc hi haurà excuses/ tornen les hòsties com un bommerang”(Zoo).