Per_ Jordi Freixa

L’espectacle Cúbit, escrit i dirigit pel dramaturg i director teatral de Prats de Lluçanès, Josep Maria Miró, ha rebut tres nominacions als premis Butaca de teatre. De les 19 categories dels Butaca, Cúbit pot guanyar el premi a

ImatgeDeCubit_F_LaRuta40

Millor Espectacle de Petit Format, a Millor Text i a Millor Actriu (Anna Azcona). Al Lluçanès vam poder veure l’obra els passats 10 i 11 de febrer a Prats; dues representacions que van omplir la Polivalent. També es va poder veure a diversos teatres de Catalunya i al Teatre Lliure de Barcelona.

 

Èxit internacional

Les obres de Miró s’han representat en teatres de tot el món. Durant aquest any, Uruguai i Argentina han acollit La Travessia i Obac, i aquest octubre Nerium Park s’ha representat a Romania. Un teatre sense fronteres que enguany també s’ha adaptat al cinema. Un dels seus textos més populars, El principi d’Arquímedes, s’ha portat al cinema amb el títol Aos teus olhos. Dirigida per Carolina Jabor, es va emportar quatre premis al Festival de Cinema de Río (Brasil), entre ells el premi a millor guió, de Lucas Paraizo, millor actor protagonista, Daniel Oliveira i a millor pel·lícula per votació del públic.

Una mostra més de l’abast de l’obra de Miró, que també és àmpliament reconegut a Catalunya. El seu últim text Temps Salvatge es podrà veure el maig del 2018 al Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Xavier Albertí.

 

A LaRella vam tenir el plaer de parlar amb ell aquest febrer. Mentre esperem l’estrena de la seva nova obra, recuperem aquella entrevista:

Josep Maria Miró ©Paco Amate 016

  • Com vas començar al món del teatre?

Amb 18 anys vaig anar a Barcelona a estudiar periodisme i de seguida vaig posar-me a treballar a una emissora de ràdio. En acabar la carrera vaig treballar a Ràdio Nacional i COM Ràdio. Però hi va haver un moment que em vaig plantejar si estava content…

Havia vist molt teatre i m’interessava. Em vaig presentar a les proves d’accés a l’Institut del Teatre, i vaig entrar-hi per fer direcció i dramatúrgia.

Quan tens una feina és un pas complicat, perquè et tires a la piscina. Però si realment tens ganes d’una cosa s’ha d’intentar!

 

Cúbit és una obra que parla de la construcció del relat oficial, de la memoria

  • Com és la teva rutina laboral?

Treballo per projectes, i cada projecte és nou. Pots repetir persones de l’equip, però és una sensació, constantment, de començar de zero. No és una feina rutinària. Potser vas a dormir i de cop i volta estàs pensant en allò que estàs escrivint. Escriure teatre és estar 24 hores donant-hi voltes, no fas vacances en aquest sentit. No té treva.

 

  • Què t’agrada més, escriure o dirigir?

Jo soc escriptor i m’agrada escriure, però també em sento director. Si n’hagués de triar una o altra, voldria escriure. Aquest binomi  d’autoria i direcció em diverteix molt. Quan escric és una feina més solitària, més intima, més de recolliment amb mi mateix. I de cop i volta hi ha una part que és més festiva, la de la direcció. Estàs en contacte amb els actors, decideixes un espai escènic, ho aixeques… Són dues coses molt diferents.

A les meves obres sempre hi ha misteri. M’agrada aquest punt de thriller, que l’espectador hagi de participar en la reconstrucció del relat. El misteri és sexi

  • Com defineixes el teu teatre, la teva mirada?

Tinc una màxima: intento fer el teatre que m’agradaria veure com a espectador. La mirada pròpia s’ha d’anar trobant. Em diuen que se’m nota la veu d’algú que ha treballat de periodista, perquè sempre hi ha un interès per parlar de qüestions actuals o del món.

A les meves obres sempre hi ha misteri. M’agrada aquest punt de thriller, que l’espectador hagi de participar en la reconstrucció del relat. El misteri és sexi.

Quan faig una obra intento que hi hagi un disparador, una cosa que activi una situació, que generi el conflicte en l’obra. Busco fer circular l’espectador. Fer-lo ballar una mica. Que res sigui obvi ni evident. Que hi hagi elements que distorsionin la tranquil·litat dels personatges.

 

  • Pel que es desprèn de l’argument de les teves obres, t’interessa tractar temàtiques fosques?

La meva mare em reclama una comèdia. Em diuen que tinc sentit de l’humor i que hauria de fer una comèdia, però en canvi em sento molt còmode amb el drama, amb les temàtiques foscotes. Perquè ho són. Títols, com Obac, un lloc on no toca el sol, o La travessia, que és una obra crua en aquest sentit… Amb aquest costat fosc em sento molt còmode. Això no vol dir  que mentre ho estem muntant no ens estiguem divertint. Estem construint una mentida amb el màxim de veritat possible, i també estem jugant.

Foto DavidRuano_TNC

Imatge Promocional de Temps salvatge

  • La incertesa, la veritat, la mentida… Són altres conceptes que treballes?

Jo dic que la veritat no existeix. La mentida és més palpable. A Cubit els conceptes de la veritat i  la mentida hi són molt presents. També era present a Fum o a Arquimedes.

El concepte d’imprevist també és sempre a les meves obres. A Arquimedes tot anava bé fins que l’entrenador de natació fa un petó a un nen. A Nerium Park una parella compra un pis, tot va bé, i de cop veuen que al lloc on l’han comprat no hi viu ningú…. El que escric ara també, hi ha una cosa que trenca l’ordre… I això pot ser meravellós o pot haver-hi una revolució… L’imprevist és part de la nostre vida. Un accident no té perquè ser negatiu, ens pot portar a un lloc bo.

Busco fer circular l’espectador. Fer-lo ballar una mica. Que res sigui obvi ni evident

 

  • El principi d’Arquímedes, ha sigut representada a una trentena de països… Com expliques l’èxit internacional de les teves obres?

No ho sé com passa… Jo sóc el primer sorprès. Quan vaig començar a escriure teatre, estrenar al teatre més petit de Barcelona ja era un somni. Intento ser sincer i autèntic… És això, ser honest amb la feina… Realment pots arribar a més gent, perquè estàs essent de veritat. No existeixen formules. Jo cada vegada que començo una obra no sé com serà llegida, com serà rebuda…

L’Arquimedes ha funcionat a molts països però a alguns no ha anat tant bé… Hi ha molts factors, mai ho saps.

A Argentina ha estat tres anys a la cartellera, una brutalitat. I més si tens en compte que a Barcelona fas una obra i hi és 3 setmanes o 5.

Està molt bé que les obres tinguin vida i corrin, però intentes fer viatges diferents. Jo ara estic escrivint dues coses noves i el cap el tinc en això.

 

  • Què ens espera amb Cúbit?

Cúbit és una obra que parla de la construcció del relat oficial, de la memòria. A nivell de trama, és una història de família. Veurem dos fills que tornen a casa de la mare, on no solen anar normalment. Estan distanciats. El pare i la mare van ser els artífexs d’una fundació important pel país, i el pare és mort des de fa anys. Quan arriben troben que la mare té instal·lat a casa un noi de la seva edat, que l’ajuda a fer un llibre sobre la història de la fundació. Els dos fills no entenen perquè la seva mare s’ha posat d’ajudant el fill de l’home que més detestava el seu pare. Quin tipus de relat de memòria serà? Aquesta trobada entre els dos fills, l’intrús i la mare, és en un cap de setmana en què entendrem una mica qui són aquests personatges, i què ha passat durant tots aquests anys. És una història de família, amb els seus clars i obscurs i les coses dites i no dites.

tnc-JMMiró

  • Et fa il·lusió portar una obra a Prats i a la comarca per primera vegada?

Sí, evidentment! Fa gràcia perquè és casa teva, la teva terra. De la mateixa manera també em fa molta il·lusió quan he estrenat aquí a Barcelona o a Girona, i de cop, a vegades, em trobo algú del poble, un veí o una exprofessora de primària. És una cosa que t’emociona i et fa il·lusió. És un públic amb qui tens un vincle  emocional i d’haver compartit un imaginari.

 

  • I tens més nervis que de costum per fer l’obra aquí?

Et passa sempre quan estrenes i saps que venen amics i familiars. Quan hi tens gent que són propera. Tens una energia una mica diferent, segurament.

Faig xerrades i molts actes públics, i em sento còmode i tranquil. Tinc pors com tothom i no negaré que quan tinc una estrena em poso nerviós, però controlo bé els nervis.

De les poques coses publiques en les que sí que vaig sentir nervis quan la vaig fer, va ser el pregó del poble. M’ho vaig passar molt bé. És una cosa que en tinc un record molt maco. Però recordo que el moment abans de començar vaig pensar “collons avui et poses nerviós…!”.