Va ser un dia qualsevol, del maig de fa un pilot d’anys, a Sallent, on vaig conèixer l’Anna Gabriel. En un acte de caire sindical, un debat sobre sindicalisme i alliberament nacional, amb la Coordinadora Obrera Sindical, molt i molt incipient, llavors, en terreny de mineria i sindicalisme llibertari. En acabar l’acte, vam anar a sopar i vam establir la primera de moltes i llargues i, a vegades, disputades i controvertides, converses.

Després vindran moltes xerrades, moltes actuacions i moltes vivències compartides. Molta política quan encara la vivíem amb sensació de distància respecte d’allò que hom ha anat construint com a política de veritat, la que es duu a terme a les institucions, sobretot les autonòmiques –quin país, que s’ha cregut que fer política de primera era moure’s en unes institucions de segona d’un estat que res té a veure amb nosaltres!-, molts debats sobre ruptures que han xocat amb els murs insensibles i grisos del franquisme reciclat i la democràcia senil occidental.

En paral·lel, amb l’Anna va créixer una relació personal de fons. Amb ella, vaig descobrir el vincle entre l’alliberament nacional i la militància obrera llibertària, l’arrel que feia de les dones de casa seva un grup de fermesa i dignitat d’alt voltatge. La iaia, la mare i l’Anna, una columna vertebral de moltes coses que han vingut després. Un eix vertebrador de discursos plens de realitat.

I amb l’Anna hem recorregut la discrepància i la coincidència, i hem conegut de ben a prop altres realitats, com Euskal Herria –la terra que ens ha marcat en tants nivells i moments (i que ha servit a tants veïns per intentar desqualificar-nos!), i hem viscut el país complet. Aquests Països Catalans tan tossuts i tan amagats.

Amb l’Anna hem jugat i hem cantat, hem rigut i pensat, hem compartit i ens hem enfadat. Amb l’Anna, hem viscut. I hem patit. I a voltes hem callat o hem esclatat. Recordo, en anar a fer el cafè alguns matins, a Prats, com la gent que l’havia conegut a través de la tele, quan ja era diputada de la CUP, la insultava, la menyspreava i es feia còmplice de les barbaritats obscenes, masclistes, indignes que utilitzava l’entorn processista de CiU per desqualificar el seu atreviment, el seu compromís, la seva coherència… Amb el temps, els mateixos en deien lloances i virtuts… Que trist, seguien sense conèixer-la. El seu cervell es mostrava només com un producte mediàtic.

Avui, l’Anna Gabriel, és a Suïssa. Lluny del seu imprescindible Sallent. Lluny de totes nosaltres. Lluny dels Països Catalans, la nostra nació. I hi és per seguir sent qui ha estat sempre i per dur a les darreres conseqüències allò que més de dos milions de persones van defensar amb dignitat i valentia davant de la més pregona misèria aquells primers dies de l’octubre passat –tan a prop i que lluny! I hi és per fer més evident que mai que només lluitant tenim futur. Que juntes som invencibles. I que el pacte amb l’estat és, simplement, una vergonya. Avui, a poques hores de la visibilització d’aquesta vergonya, em sento orgullós de poder-te donar la mà per seguir lluitant, per seguir somiant, per seguir vivint.