Per_ Ramon Erra

El cor ens va a cent. Aquests dies són tan agitats, que pot ser que escriguis una cosa i l’endemà te n’hagis de penedir: tot queda vell de seguida. L’actualitat catalana més rabiosa, doncs, la deixem per a la premsa digital que pot seguir el minut a minut de les anades, les vingudes, les amenaces i la resistència. A La Rella hauries de parlar de coses més de fons, pensava un servidor. Per exemple, que aquest 2017 ha fet cent anys dels inicis de la Revolució Russa, aquella que va transformar tantes coses, per bé i per mal, i que va tenir i té defensors i detractors. Entre els defensors a ultrança hi hagué un home nascut a Santa Eulàlia i que vaig conèixer de molt a prop: el Josep Sanyes. Per al Sanyes Rússia i la seva Revolució eren el paradigma de la modernització i la justícia social. Després li va costar acceptar que allò havia tingut una cara molt fosca. Als anys seixantes i setantes, més a prop de casa també passaven coses i el Sanyes hi participava anant a manifestacions i rebent algun cop. Aquesta tardor s’ha celebrat el quarantè aniversari del retorn del President Tarradellas i del restabliment de la Generalitat (abans d’aprovar-se la Constitució Espanyola, no ho oblidem). Pensant en aquella època de fa quaranta anys m’ha vingut al cap la figura del Ràmbol, el fotògraf pradenc Ramon Boladeras, activista per la democràcia i les llibertats i autor de tot un fons fotogràfic (amb molt material sobre el Lluçanès) que es pot consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El Sanyes va deixar textos i alguns poemes patriòtics i sobretot va deixar el record d’una persona lluitadora pel país i indomable. El Ràmbol també va ser un lluitador. Hi he pensat molt, en tots dos, durant aquesta temporada turbulenta, il.lusionant i difícil que estem vivint. I com aquestes dues, moltes altres persones ens passen pel cap dia sí dia també. Ens retornen les històries dels nostres avantpassats tirant endavant les seves vides i mirant d’alegrar-se les poques estones que podien enmig de la grisor. I els records durs de l’escola franquista. Aquests mesos darrers hem vist com la por, que semblava que se n’havia anat per sempre, de tant en tant tornava provant de fer-nos accelerar el cor. M’ha vingut al cap un proverbi (ni que em matin recordo d’on l’he tret) que diu alguna cosa com ara, que déu ens guardi de viure gaires dies històrics. I jo hi afegiria també, que déu ens guardi dels dies grisos i del trist anar fent resignat.