Posem que el teatre és un ritual per comunicar, dir, fer sentir, compartir, aprendre… Amb el teatre de text, com a actriu, t’empasses la lletra, la processes, la paeixes, la interpretes i després la serveixes, la regales, la dónes. Ja ho deia Mamet: els personatges són el que diuen.
I el públic ho rep empaquetat: personatge, gestos, paraules, emoció, i, allà lluny, hi ha l’ autor i les lletres, el codi.
Regales el codi descodificat.

Mantenir el Faristol a escena ho canvia tot, perquè el faristol conté, suporta, visibilitza les lletres, les paraules, el codi.
A Maleïdes les Guerres (i aquell qui les va fer) incialment ho sentia quasi com una necessitat per mi, per protegir-me del retorn a l’escena, en aquesta aventura nova on em convidava el Carles. El faristol, el micro, les ulleres, tot novetat per mi, eren en realitat un aixopluc.
Fa uns dies, ara que ja no necessito protecció, he començat a sentir una cosa nova, molt estranya: el faristol ja no em protegeix a mi, sinó al públic.

Mantenir visualment present el codi fa que tot el viatge sigui en aparença més distant. Perquè entre la història i l’espectador hi mantenim present l’acte intel·lectual. Entre la història que m’expliquen i jo hi ha unes notes, una veu, un faristol, un micròfon, unes ulleres, unes lletres, unes paraules, un codi.

Barrejar la cruíssima veritat/realitat de les paraules amb un cert allunyament Brechtià (m’ho estan llegint, ho ha escrit algú, ho llegeix algú) pot semblar contradictori, i contrari a l’emoció, però no, a jutjar pel que veiem en acabar l’espectacle, pel que notem, no va en contra del sentir i emocionar-se. Aquesta mescla és volguda, està pensada així, perquè el nostre missatge, el nostre voler arribar, és emocional i reflexiu. Volem emocionar i provocar reflexió a partir de la sinceritat de la música i de les paraules escrites.

Aquesta sensació m’ha vingut en un dels darrers bolos, en què el públic quedava parcialment il·luminat, el teníem molt a prop, els veia escoltant, sentint, viatjant amb la nostra música i paraula, i no sé com explicar-ho, però, de cop vaig notar que, si em descuidava, podia fer-los mal.
El faristol protegia el públic de la pluja de veritats.
Veia i no veia el públic, i me’ls vaig voler imaginar fent aquell gest que sempre m’ha fascinat del meu pare quan llegeix: tancar els ulls mantenint el llibre a la falda, amb la mà plana a la pàgina on ha pausat la lectura, i així amb els ulls tancats, sentir l’eco del que ha llegit.
I és que vaig notar clarament que si els deia el text mirant-los als ulls, aquest moment tan necessari en el teatre, els podia interrompre en aquest acte tan íntim, els podria inclús fer mal. Perquè les paraules que donem, fan mal. Les veritats que donem, fan mal.
Deixar un espai perquè l’espectador ompli els buits que no visualitza (avui que les pantalles ens ho il·lustren tot i tot), fa que cadascú se’l faci més internament seu. La fórmula que ho fa possible, per mi, es sens dubte, barrejar la música- molt més abstracta, i que no demana descodificació, demana recepció i prou, sense pensar-la, només sentir-la- amb les paraules.

Quan s’obren les llums i deixem l’escenari, (i els faristols i els instruments s’hi queden) i ens acostem al públic per fer un brindis per la cultura i per la pau, notem l’emoció de qui ha viatjat amb nosaltres, i notem que ara som un munt d’individus penetrats per un mateix eco. Un eco que és un silenci, un silenci que crida que hem de fer alguna cosa. Que hem de canviar aquest nostre món.

I nosaltres tres brindarem i voldrem creure, un cop més, que avui el ritual teatral potser no serà tan efímer, perquè quan cadascú arribi a casa i es quedi sol, abans de dormir, podrà tancar els ulls i sentir aquell eco…