La columna de Carolina Font Usart_

Mary Wollstonecraft, Flora Tristán, Emma Goldman, Candelaria Ruz, Clara Campoamor, Clara Zetkin, Alejandra Kollontai, són només algunes de les veus del feminisme. Sense elles no seriem on som i sense les que ara us presentaré tampoc. Son les que van aconseguir una de les primeres grans victòries del feminisme: les sufragistes i les suffragettes.

La història comença a finals del s. XIX, quan John Stuart Mill i Herny Fawcett presenten una petició al Parlament anglès on es demana el vot sense distinció de sexe. El fracàs de la proposta va ser l’impuls que va fer sorgir el sufragisme com a moviment social i a finals del 1887 es va fundar la Unió Nacional de Societats de Sufragi Femení, una mena de lobby que pressionava per aconseguir una modificació de la llei anglesa per permetre el vot femení. Malgrat la seva organització i esforços no van aconseguir els seus objectius.

L’any 1903, Emmeline Pankhurst creava la Unió Social i Política de les Dones: naixien les suffragettes. Aquest moviment va adoptar l’acció directa com a forma de lluita amb el lema “Acció, no paraules!”. Moltes de les militants del moviment van acabar a la presó, esdevenint així les primeres preses polítiques feministes de la història.

El 18 de novembre del 1910, el “Divendres Negre”, milers dones es van concentrar davant el Parlament britànic per criticar que al parlament no es debatés el dret al sufragi femení. La resposta policial davant la concentració va acabar amb més de 115 dones detingudes i més de 50 denuncies per la brutalitat policial i l’assetjament sexual per part de la policia, que van quedar en res. La resposta de les suffragettes va ser als carrers: sabotatges, cremar comerços, llençar pedres a casa dels polítics, escriure amb àcid a la gespa del camp de golf més important de Londres “vots per les dones”… També van fer explotar la casa que s’estava construïnt el ministre de finances anglès. La lluita al carrer va esdevenir la nova normalitat anglesa.

La repressió policial era dura i les preses van començar vagues de fam per reclamar els seus drets. Al principi l’estat va optar per l’alimentació forçosa, però la resposta al carrer va ser tal que el Parlament es va veure amb l’obligació d’aprovar una nova legislació, “La Llei del Gat i la Rata” que permetia deixar en llibertat a les suffragetts (rates) quan perillés la seva vida però deia que, un cop recuperades, tornarien a ser empresonades per les autoritats (els gats).

L’espiral de violència era imparable i els principals partits van començar a canviar el seu posicionament. Al final de la 1a Guerra Mundial, com a reconeixement als mèrits de les dones durant la guerra, i per evitar un nou rebrot de la violència, es va establir el vot per dones de més de 30 anys i de nivell econòmic alt. El 1928 sufragi va esdevenir universal.

En fi, no sé perquè us he explicat aquesta història.//