Fotografia publicada a la Vanguardia l’any 2008. Al darrera, l’Ester i la Margarita; assegudes, l’Angelina i l’Enriqueta.//F: Jordi Ribot i Puntí

Fotografia publicada a la Vanguardia l’any 2008. Al darrera, l’Ester i la Margarita; assegudes, l’Angelina i l’Enriqueta.//F: Jordi Ribot i Puntí

Entrevista a Margarita Rodellas, del Collet de Sant Agustí

Per Carolina Font

Aquest virus ha sacsejat i posat de cap per avall la nostra normalitat. I moltes de les coses que fins ara eren de tota la vida deixaran de ser-ho perquè deixaran de ser-hi, com és el cas del Collet de Sant Agustí, un dels restaurants més antics del Lluçanès. Fa uns dies un missatge de text corria com la pólvora pels mòbils de totes les que alguna vegada havíem estat al Collet: la Margarita i l’Ester plegaven i el Collet tancava les seves portes.
La notícia agafava a tothom per sorpresa. Hem parlat amb la Margarita per saber com va començar tot i perquè han decidit que ja és hora de posar-hi punt final.

Com va començar la història del Collet, quan va obrir les portes?
Nosaltres, la meva germana Ester i jo, som la quarta generació. Qui va començar la història va ser la meva iaia Margarita. Però el Collet és més vell que totes nosaltres, la part antiga data del 1762 i el van reformar el 1812.
En aquells temps la cuina era a baix, molt petitona i amb molt poca cosa: una llar de foc, un fogó i una pica. No gaire res. Després d’ella ho va agafar la tieta Enriqueta, que és qui va fer el menjador de dalt. Fins llavors era una pallissa i no hi havia res, ni portes ni finestres. Ho van anar arreglant i l’última gran reforma va ser l’any 1965.
Va ser quan la iaia es va morir, jo devia tenia 2 anyets, que tot va passar a la part de dalt i ho van anar arreglant a poc a poc. La meva mare, l’Angelina, va arribar al Collet de jove i ja s’hi va quedar a ajudar-les. Quan la tieta Enriqueta ja no va poder, ho va agafar la meva mare i després d’ella, la meva germana i jo. Som la 4a generació.

La Quarta generació de dones valentes…
Sí, molt. Nosaltres ara teníem moltes coses per treballar: una cuina gran, forns, i tot i que encara cuinàvem amb llenya i la cuina econòmica, no es pot ni comparar a com ho van haver de fer elles. La meva iaia cuinava a baix amb el foc a terra amb un espai molt petit. Van haver de lluitar molt per arribar on ara som. La meva iaia va quedar viuda que tenia 7 fills. Els va haver de pujar sola i quedar-se a viure al Collet i era molt jove quan va passar. Va haver de lluitar molt per pujar fills i negoci.
A més el que molta gent no sap és que el Collet no només era un fonda. Havia de ser una casa de salut, una mena de sanatori. I de fet hi havia tres o quatre habitacions per la gent de Barcelona que estaven malalts de tuberculosi o altres coses i que el metge els deia que anessin a la muntanya a curar-se. Durant el temps de la iaia i part de la tieta venia gent a casa a curar-se. Jo devia tenir uns 5 o 6 anys quan va tancar el sanatori.
El que més m’emociona però és que encara ara venien a casa fills de la gent que s’havien estat aquí per curar-se. I em deien que tenien fotos de la meva mare o l’àvia a un lloc o a un altre. Érem com una gran família.

Quan vau agafar el relleu l’Ester i tu?
Deu fer 8 o 9 anys que l’Ester i jo hem agafat el pes. Però jo hi he estat tota la vida. Això és el que té que sigui a casa, que ets petiteta i en comptes de jugar, paraves taules.
Jo ja vaig néixer allà, m’expliquen que em tenien a la cuina, allà al costat del foc amb una cistelleta mentre la mare i la tieta treballaven. I pel que m’han dit es veu que jo era molt ploranera i escarransida, i que la gent els hi deia que “en aquesta nena no la podreu aprofitar”. I molts clients quan em sentien plorar, m’agafaven a coll, se m’emportaven i em passejaven mentre la mare i la tieta els feien el menjar. I ara ja no, però anys enrere encara hi havia clients que et venien i t’explicaven que quan eres petita ells t’havien tingut a coll i t’havien cuidat. I clar, jo ni m’en recordava. Des dels sis o set anys he estat allà i els meus jocs eren parar taules o endreçar. I quan volia anar a jugar sempre em deien allò d’“Ostres, abans despara taules, va Margarita”.
Ens emportem molts moments i mil anècdotes de tot el que hem viscut al Collet. Des de petites i fins ara. Com una vegada fa molts i molts anys que un client va escriure a una de les pedres del menjador, sobre la del radiador que era la més gran, “Visca el pa, Visca el vi, Visca el Collet de Sant Agustí” amb un retolador perquè es veu que va menjar tan bé que ens ho volia deixar escrit. Llavors, fa tres o quatre anys, un client de Barcelona que li agradaven molt les manualitats un dia es va presentar allà amb un tros de fusta on hi havia tallada la frase “Visca el pa, Visca el vi, Visca el Collet de Sant Agustí”. Són detalls dels clients que són d’agrair i que són molt macos.
El que tenia el Collet és que érem com una família. La gent no venia com si anés a un restaurant qualsevol, era com si anessin a casa. Perquè el tracte, el servei, tot era molt senzill i molt proper. Tenia el caliu d’abans, de les coses antigues. I això és el que la gent valorava i venia a buscar.

collet70s

Els detalls, com els nius d’oreneta a les bigues.
Com t’he dit allò era la pallissa, no hi havia ni porta ni finestres. Estava tot ple de palla, herba i clar les orenetes entraven a dintre i feien els nius allà a les bigues, sempre al mateix lloc. I quan van arreglar el tros de dalt van decidir que s’hi havien de quedar. Amb els anys ho hem anat netejant i arreglant, però hem intentant que els nius no caiguessin. Formaven part de l’encant rústic del Collet, amb les parets de pedra i les talles de fusta. Hem anat conservant una mica el que hi havia allà.

El Collet és vostre, però també una mica dels que hi hem passat a menjar…
I no només els clients, el Collet també l’han fet la gent que ha vingut a treballar, que ha estat molta. I els hem tractat sempre com si fossin de la família, però és que no ho sabíem fer de cap altra manera. Clar que els hem fet treballar i a vegades córrer, a un restaurant va així. Però sempre els hem tractat com un més. I mai els hi estarem prou agraïdes.
Com tampoc tenim prou paraules per agrair a tots els clients que durant molts i molts anys han format part del Collet i l’han fet créixer.
Vull aprofitar aquesta entrevista per donar les més sinceres gràcies a tothom que ha format part de la història i la família del Collet.

El que potser ha canviat més del Collet han estat els horaris?
Abans havíem fet esmorzars, dinars, berenars i sopars. Això molts anys enrere. Però els costums canvien i es va anar perdent el de berenar. Així que durant molt temps només vam fer esmorzars, dinars i sopars. Va ser l’any 84 que vam deixar de fer sopars. I ho recordo molt bé perquè va ser l’any que em vaig casar i vaig ser jo qui va dir que prou, que volia passar més temps amb la meva família. Perquè si no marxava al matí pels esmorzars i ja no tornava a casa fins que havia acabat els sopars, i llavors no tancàvem cap dia a la setmana.
Potser part de la culpa de tancar, també ha estat això, que jo no he tingut vida. Amb 56 anys m’he adonat que he prioritzat la feina a la família i arriba un moment que ja no pots. Has de dir prou, costa i sap molt greu, però ho has de fer
I amb això de la Covid i d’estar tants dies a casa també he reflexionat un munt. Penses i mires que has fet amb la teva vida i veus que has viscut diferent de l’altre gent. Estant a casa aquestes dies he vist el que no havia tingut mai.
M’ha costat moltes nits de no dormir prendre aquesta decisió. No saps si faràs bé o faràs malament. Però ara era el moment.
Durant molts anys de la meva vida he prioritzat la feina i ara vull prioritzar la família. I parlant amb la meva filla Marta, t’asseus i reflexiones més i vaig decidir que ja era hora de parar. I que ja tinc una edat. Encara no sóc vella, pels temps que vivim ara (abans sí), però dur el ritme que encara duia ara ja em cansava molt. I no són 8 hores de feina, jo en feia 10 i 12. Als fogons tot el matí i esmorzars i dinars a tope. I en acabar, prepara les coses pel dinar de l’endemà i no s’acaba mai. Arribava a les 7, quarts de 8, a casa rebentada. I clar, on queda la teva vida?

Quins plans de futur tens? saps què faràs a partir d’ara?
En aquests moments ens enganxa molt malament això de fer plans. Així que primer de tot tenir salut. I després viure el que no he pogut viure fins ara. I començar a descobrir les coses que realment m’agraden i que he deixat de cantó. Mai he tingut temps de pensar què m’agrada, així que a pensar-hi. Això sí, a poc a poc i sense pressa, anar-les fent.
O si més no sortir a passeig el dissabte i el diumenge amb el meu home que no ho he pogut fer mai. I anar veure la meva neta. Fer el que fa la majoria de persones el cap de setmana per exemple.
No demano fer grans coses, vull fer el que fan les famílies normals. I està bons per fer aquestes petites coses que per mi seran molt grans perquè no les he pogut fer mai i anar-les descobrint, hi ha qui les descobreix amb 18 o 20 anys, jo ho faré amb 56.//