El dia que ens van dir que ens havíem de quedar tancats a casa vam pensar, mira, tindrem temps per llegir i escriure. Després la cosa s’ha anat complicant: cada cop més gent emmalalteix i no hi veiem la fi. Si vius entre dos llocs, com tanta gent avui dia, sempre passa que quan ets a una banda ja voldries ser a l’altra i això, ja ho sabem, es calma a costa de cotxe i benzina. Ara, però, hem quedat encallats.  I això porta a quest sentiment tan estrany i tan viu de l’enyor. L’enyor de les persones amb qui compartim estones. L’enyor de les cases, amb la seva olor característica, les vistes, els aires, les fresses. Un dels guanys d’aquesta merda de situació són els sons del silenci. Ocells, branques, gairebé el moviment de la cortina, tot se sent. Però el mateix silenci i la poca activitat alimenten l’enyor.  Per desenyorar-nos, avui dia hi ha algunes solucions, que sovint són les mateixes que les del telefeinejar. Videotrucades amb la família i els amics. Visites virtuals als indrets coneguts. Grups de Whatsapp. Sí, tot això està molt bé. Però les experiències de debò demanen com a mínim tres o quatres dels cinc sentits. No n’hi ha prou amb la vista i l’oïda, ens cal el tacte, l’olfacte i el gust. Una combinació de tres, per exemple, el gust de la carn d’olla de la mare, l’olor dels alls tendres que et dona el pare, el tacte de mà amb mà amb un veí. O bé el lladruc del quisso de casa, la vista concreta d’aquella roca amb aquell romaní, l’olor del romaní, la fressa de la roca rodolant. I així podríem anar fent perquè, ves quina descoberta, la nostra vida de cada dia va carregada de detalls i aventures que la major part de vegades ni els captem ni els donem valor. La putada d’aquesta situació és que no se’n veu clar el final. Tampoc se sap quina mena de final serà. De cop, tothom ha experimentat en un o altre grau, això que cada dia deuen sentir els presos, polítics o comuns, aquestes ganes d’un impossible: ser ara mateix a una altra banda. Com que de moment això queda lluny, només hi ha una actitud i és la que combina esperança i paciència. Penso en la gent que s’ha d’estar en un refugi mentre cauen bombes, com els nostres avantpassats, o emboscats de les guerres, o en un camp de refugiats, o en una trinxera, o dins una barca amb un munt de cossos premuts i a la deriva. Penso en tot això i m’adono que encara som privilegiats. Després, el dia que marxi la nuvolada, ja tindrem temps de mirar què coi ens ha passat, perquè no ho hem pogut aturar, i d’imaginar amb més precisió com seran les nostres vides a partir d’ara.//