De cap per avall, la nova columna d’opinió d’Ainhoa Campdepadrós

Buscar una casa al Lluçanès és un esport de risc. O de rics, ja no ho sé. Buscant per Internet ja en trobes algunes, eh?, en venda n’hi ha forces, però clar, hipoteca’t tu, amb menys de 25 anys i un sou que amb prou feines arriba als 1.000 €.
Per sort, també n’hi ha algunes de lloguer, molt mones, reformades i acollidores i, mira, per 400 €, que no està pas tan malament veient els temps que corren. Ah, a la setmana. Caram, tu, viure al Lluçanès et pot sortir per 1.600 € al mes. “Serà que no valorem prou el lloc on vivim”, vaig pensar.
Després de fer aquesta reflexió, vaig començar a entendre moltes coses. Com que nosaltres no valorem el paratge que ens envolta, hem de facilitar-los les coses a aquells que realment el valoren. I llavors, de sobte, tot va tenir sentit:
Per això hem construït una benzinera entre Olost i Prats, perquè així els que ens valoren no hagin de perdre dos minuts del seu preuat temps a entrar a omplir el dipòsit al poble.
Per això construïm un mirador a Perafita, perquè així la gent que ens valora pugui contemplar l’espai on vivim (no, no es pot gaudir de les vistes si no és des d’un mirador de 500.000 €).
Per això tenim, almenys, 56 cases rurals, perquè la gent que ens valora pugui venir un cap de setmana a l’any, o dos, o tres; que és millor això a què els i les joves visquin a pagès tot l’any.
També per això, al Lluçanès hi habiten més porcs que persones, perquè més val produir grans quantitats de carn i exportar-les que no pas cuidar la terra amb una ramaderia extensiva (al cap i a la fi, això de pasturar només serveix perquè els que ens valoren paguin per acariciar vaques i gaudeixin del paisatge tot dient “que maco”).
És clar que els ho hem de posar tot tan fàcil si ens valoren tant. De fet, sort en tenim d’ells, perquè sinó aquí no tindríem res a fer. Tothom sap que, el Lluçanès, abans de la C-62 no era ni territori, ni era serè. La gent que hem crescut aquí no l’hem sabut cuidar però, per sort, ens salvaran de la misèria els que hi vindran a passar el cap de setmana.
Malgrat tot, sóc de les que pensa que les persones podem canviar. Així que potser va sent hora de començar a posar en valor el lloc on vivim. A deixar de banda el Lluçanès com a marca i defensar-lo com a comarca. Perquè si volem que es mantingui tal com l’hem conegut (o fins i tot més serè, però de veritat), tant les persones que hi hem nascut com les que s’hi han arrelat més tard, hem de defensar l’espai que, diàriament, ens acull; i això es fa posant les vides dels i les habitants al centre, i deixant a un costat el turisme i el capital.
I, d’això, en diem resistència. I aquí, la nostra, és la rural.//