La columna de Meritxell Verdaguer_

Era molt petita quan vaig veure la pel·lícula A qui estima en Gilbert Grape. Una pel·lícula americana que es va gravar el 1993, quan jo tenia gairebé 10 anys i vivia a Perafita. Lluny dels EUA, vull dir. No és cap casualitat que es convertís en una de les meves pel·lícules de referència, no només perquè el protagonista era Johnny Depp i hi feia un paperàs Leonardo Di Caprio, sinó perquè la història que explicava era l’esdevenir de la botiga de la meva família.

Els estius de la meva infantesa i adolescència me’ls vaig passar traient la pols de les estanteries de la botiga dels meus pares, a mercè de qui entrava per la porta. I això de tenir una porta oberta al món, per petit que sigui, m’ha semblat sempre un privilegi. Dissabte, quan vam fer el comiat de la botiga després de 40 anys, ho parlàvem amb els meus germans. Que agraïts estem d’haver tingut aquesta escletxa que ens ha portat centenars de persones a les nostres vides.

El periodista Rizard Kapuscinski, reconegut corresponsal polonès, va escriure un text titulat ‘Encuentro con el otro’ en el qual explica com han estat les trobades amb el desconegut al llarg de la història de la humanitat. Davant de l’altre, diu, s’obren tres possibilitats: la guerra, l’aïllament o el diàleg. Us semblarà una comparació grandiloqüent, però quan tens una botiga a casa la relació amb l’altre és així, un diàleg. L’altre, el desconegut, el que es presenta a la porta que tens oberta a casa teva, és sempre un mar de possibilitats. De fer calaix, és clar, però també de moltes altres oportunitats.

No us negaré que també hi ha hagut relacions tempestuoses i dies en els quals hagués valgut més l’aïllament. Però d’això ja en farem una co-lumna un altre dia.

Com a la pel·lícula de Gilbert Grape, i salvant les distàncies geogràfiques, la petita botiga dels meus pares ha tancat les portes sense possibilitat de sobreviure en aquest món canviant al qual no podem girar l’esquena. Durant anys, desenes de viatjants havien passat per la botiga venent olles, cassoles, electrodomèstics, piles, bombetes, torratxes, cubells i molts estris més amb catàlegs de papers plastificats, i els diumenges s’havien venut almenys un centenar de diaris. Els darrers temps han estat molt diferent. Només un d’aquests venedors entrenyables s’ha mantingut fins els darrers dies, i de diaris, els diumenges, no se n’arribaven a vendre deu.

Malgrat tot, la botiga ha aguantat gairebé fins a la jubilació de la meva mare, qui ha estat sempre al capdavant, i ens sentim afortunats per haver pogut viure aquests anys així. En la llibertat i la responsabilitat de l’autoocupació, sense horaris ni jerarquies, amb l’alegria de fer funcionar un negoci.

Que bé que hàgiu vingut a casa i que bé haver deixat aquesta porta oberta.//