Entrevista a Emma Rojas Sanchez, l’única dona esquiladora que fa la temporada sencera a Catalunya

L’Emma esquilant al Soler de n’Hug.// F: GLÒRIA BORRALLERAS

En ple mes de juliol parlar de llana pot semblar poc adequat, però just fa poques setmanes que s’han acabat d’esquilar els ramats del Lluçanès i d’arreu. L’ofici d’esquilador ve de lluny i ha canviat molt amb el pas dels anys, de ser una feina valorada i que movia un munt de persones que passaven setmanes senceres fora de casa esquilant ramats, a ser una feina molt minoritària i amb un futur incert.

Quan vas començar a esquilar?
Vaig començar a esquilar fa 7 anys. Me’n va ensenyar el Jaume, de Santa Maria d’Oló. Al principi em va costar molt, trigava gairebé mitja hora a fer cada ovella. Però em va agradar, i cada any que passava anava fent més ovelles i els esquiladors de la colla que venien m’animaven. Finalment els vaig demanar si me’n podien ensenyar bé i anar amb ells a fer-ho a altres cases i masies, i malgrat que són una de les colles més tradicionals que hi ha a Catalunya, em van dir que sí.
Els primers anys són complicats i durs: no tens les posicions ni la tècnica interioritzada i comets errors: se t’escapen les ovelles, fas males postures i acabes amb un mal l’esquena terrible, i amb les cames plenes de blaus. En aquest sentit la colla em va acollir molt bé i m’ha cuidat molt. Per exemple quan en els ramats hi havia ovelles velles o amb la llana molt enganxada no me les donaven a mi, ja que són les mes complicades i tot just començava.
Amb el pas dels anys, el que m’han ensenyat i amb un parell de cursos que he fet, n’he anat aprenent. I veus que no és una qüestió de força sinó de tècnica. Però hem de tenir clar que no és una feina segura i que comporta molts perills afegits. Per exemple, la tisora que fem servir per esquilar està molt afilada i si no tenses bé la llana, o poses la mà on no toca el perill de tallar-te i tallar l’ovella és gran. A més les ovelles no estan quietes, per elles és un estrès afegit. Antigament es feien algunes males pràctiques, com agafar-les per l’orella, però la tècnica ha avançat i la que fem servir nosaltres, en la que no les lliguem, fa que pateixin menys. Els moviments que fa l’ovella i nosaltres són com un dansa, ella es mou sobre ella mateixa i nosaltres anem movent peus i cos, fent que que sigui molt més fàcil passar màquina i menys agressiu per l’animal.


Ser dona en aquest món, tradicionalment masculinitzat, no deu ser fàcil. com han canviat les coses amb els 7 anys que fa que t’hi dediques?
El cert és que és una mica estrany, estic a la banda contrària de la que normalment estan les dones. Normalment qui porta l’explotació o qui està més a càrrec del corral és un home i és amb qui més tractes. Interactues amb les dones quan porten l’esmorzar, l’aigua o el dinar, sempre en un espai més domèstic. Els homes estan acostumats a que els serveixin, i fent d’esquiladora t’acaben donant aquest paper. Però tu estàs més predisposada a ajudar, entrar plats a la cuina per exemple, perquè és el que t’han ensenyat, el que sempre has fet. És complicat estar en aquest paper diferent.
Per exemple, al Soler de n’Hug era l’única dona d’una taula de 25 persones, i costa estar en aquesta posició, no excedir en la confiança i no portar res a al cuina, però tampoc pots deixar que elles ho facin tot. I el que intento és conscienciar a la resta de la colla que hi ha un biaix de gènere important en aquesta feina i una divisió sexual del treball en l’àmbit rural.
Sovint qui més s’alegra que hi hagi una dona esquilant són les pròpies dones de les cases, sobretot per les de generacions més grans, els hi suposa un gran canvi veure una dona esquilant i que hi torna any rere any. A l’hora que també es senten més segures de les feines que fan dins els ramats, les cases i les masies. És un suport mutu.
I un canvi que també he vist, ha estat en la manera de com tracten els animals, a les persones, etc. He aportat un sentit de cures que abans no es tenia en compte i ara s’hi té més.
Però és cert que també he rebut comentaris de despreci o burla, sobretot al principi quan anava a una masia nova on no havia estat i no creien que una dona de 22 anys pogués esquilar, i menys sola. I llavors, els agafadors et portaven, sempre, les ovelles més petites o més primes, que al final també són les que pitjor s’esquilen, i tot perquè pensaven que jo no podria. Però com ja he dit, al final no és una qüestió de força sinó de tècnica.

Després de 7 anys, has aconseguit fer-te un lloc i trencar moltes barreres. I a més a més fent pedagogia…
Penso que és molt important per mi. Vull dir que, de fet, tan me fa què pensi la societat de la nostra feina, al cap i la fi estem molt bé fent-la, que és el que importa.
Però sí que és molt important per una esquiladora o una ramadera que la teva feina es vegi bé i que la gent la valori. Al cap de tots aquests anys he aconseguit cert respecte i que la gent parli bé de la meva feina. Ja no hi ha burles, i això ha aconseguit que la inseguretat que tinc fent aquesta feina pel fet de ser dona hagi anat desapareixent, també gràcies a tot el suport que tenia a darrera.

Quantes colles d’esquiladors hi ha a Catalunya ara mateix?
N’hi ha un parell a l’Empordà, una d’elles treballa molt a França. Una al Gironès i 3 o 4 entre Banyoles i la Garrotxa, que no estic segura que siguin senceres. Queden alguns esquiladors al Vallès que quan han de fer ramats grans ens avisen. Nosaltres a la Catalunya Central. A Berga hi havia una colla però molts han plegat perquè eren molt grans, en deuen quedar un parell. I hi ha els de la zona de Balaguer que s’ajunten amb els del Pallars. I algun altre que va pel seu compte.
No som colles rivals, ens ajudem i col·laborem. El cap de colla porta l’agenda dels ramats i distribueix les feines. Al cap i la fi, si som 4 o 5 per fer 30 ovelles no hi podem pas anar tots perquè no surt a compte.

Com es pot arribar a ser esquiladora?
Doncs amb pràctica. Tant a l’Escola de Pastors com a l’Escola Agrària de Manresa hi ha algun dia que van a veure una xaiada (que és com es diu al Pallars): els ensenyen a esquilar lligat, que és com es fa allà tradicionalment. Aquí ho fem amb l’ovella deslligada, un mètode que suposa menys estrès per l’ovella i més velocitat i menys mal l’esquena per qui esquila.
Però no hi ha una formació específica, malgrat ho vam proposar fa anys. Qui vulgui aprendre’n ha de buscar una colla i que n’hi ensenyin. Hi ha alguns cursos de tècnica al llarg, però per aprendre’n cal practicar.
És una feina dura, la gent que ens venen a veure diuen allò de: molt bé però no és pas per mi.
Al pagès esquilar li suposa un sobrecost perquè la llana va molt barata i no equival al preu d’esquilar. Ara mateix la llana es considera quasi un residu. Just hi ha tres o quatres persones a tot Catalunya que arrepleguen el màxim de llana per poder vendre un camió ple que s’acaba exportant. A més a més, aquí no hi ha rentadors de llana, l’últim va tancar fa més de 10 anys. Pocs pagesos treuen rendiment de la seva llana. Fa poc han obert un petit rentador al sud de França i sé d’algunes companyes ramaderes que la porten allà, així la poden vendre neta. Clar, neta va a 2€ el quilo, bruta acabada d’esquilar va a 0,14€ el quilo. No et pots guanyar la vida només esquilant.

Com es presenta el futur de l’ofici?
Partint de la base que durant els últims 20 anys cada setmana pleguen explotacions d’oví, doncs el futur no és massa encisador . Cada vegada hi haurà menys ramats i menys ovelles i més competència. Sobretot amb aquells portats per grans marxants de xai o de llana, persones a qui els hi surt molt a compte contractar-los i abaixen molt el preu. Nosaltres hem perdut ramats per aquest problema.
I en aquest sentit cal una aposta de tot el sector per mantenir els esquiladors i esquiladores d’aquí, perquè si no perdrem una tradició i un bagatge històric molt important. I això ens fa molt més dependentes de la globalització i un clar exemple és el que ha passat aquest any a Castella la Manxa, Múrcia o Andalusia. Allà hi ha ramats de quatre o cinc mil ovelles, però han perdut els esquiladors perquè els sortia més a compte portar-los de fora del país. Aquest any amb el tancament de fronteres s’han trobat que no tenien esquiladors quan era la temporada. Doncs han hagut de pagar més de mig milió d’euros per llogar un avió que es saltés el confiament per poder portar esquiladors cap aquí.
Esquilar també és un acte de sobirania.//