Per_ Carolina Font Usart

No sé per quins set sous em pensava, com molta altra gent, que aquest 2020 seria especial. Un any maco, tot rodonet i cuqui. Com les hòsties de rodonet. Tot eren projectes, il·lusions, nous inicis. Un any brillant i ple de llum. Sí, de la que crema més que il·lumina.
Ja de cara al gener vaig intuir que la cosa no aniria ben bé com jo m’havia imaginat. Tornar de vacances i passar-te dues setmanes una llit no és el millor pla, quan l’original era trobar la feina que t’omplís i t’aportés tot allò que necessites. Perquè a principis d’any jo pensava que treballar m’omplia. Les hores m’omple, res més. Potser és que no he trobat el que m’agrada, però a veure que treballar pel plaer cru i pelat de treballar encara no conec ningú que ho faci.
En fi, que així va començar el meu any, al llit i sense ànims ni forces per quasi res. Amb això va arribar el febrer. Curtet per sort, amb feinetes per aquí i per allà vaig anar tirant. I així segueixo, anar fent la puta i la ramoneta (sí, m’he de deconstruir molt a nivell de llenguatge, però és que no sé com dir-ho sinó). En fi, el març ja sabem que va passar, i a l’abril i al maig. Divertits tu aquests mesos. Unes excursions, de la cuina al sofà passant per mig menjador, i a l’habitació que el llit feia de rotonda que si no era tot massa curt. Tan divertits van ser que no vull que arribi l’hivern perquè amb el moviment d’aquests mesos crec que hauré de comprar mig armari nou.
I per fi va arribar el juny, així a mig gas, poc o molt, ens vam anar retrobant. I vèiem com s’acostava el juliol, el final de la reclusió abans del rebrot de setembre o octubre perquè llavors encara era setembre o a l’octubre que havia de petar tot, ara ja no. Ara ja hi som. Bé, no exactament. Hi són uns quants, els altres hi estem arribant si no prenem mesures, i si fóssim turistes, no ens afectaria (que fer el guiri és més segur que anar al teatre).
En fi, ja som juliol i ja tenim la nova normalitat aquí, que per cert, ens està quedant bonica de collons (que si, el llenguatge i tal). Ja han passat tres festes majors, dues força completes, l’altra per Internet. I arribaven les d’agost, amb mascaretes i distàncies i tot plegat. Però de cop i volta tot torna a penjar d’un fil, perquè clar si penja a Barcelona penja arreu, quan només era al Segrià no.
I aquí estic, davant una pantalla, esperant que passi l’agost (no per res, només perquè a finals és Sant Bartomeu i espero amb candeletes el que hi hagi de Festa Major). Però en fi, que repasso tot l’any i l’única conclusió en ferm que en trec és que, pel que pugui ser, no em torno a saltar unes campanades de cap d’any mai més.//