Sé d’una casa abandonada, és igual com es diu, que l’heura se li menja les parets, li creixen arços entre les lloses de l’era i vaig trobar una vaca a la cuina, cagant-se allà on hauria d’haver-hi el banc escó. És ben clar que el bosc s’està cruspint aquella casa de pagès, i tantes d’altres, que arribarà un dia que només en quedarà el record borrós d’un nom. No em voldria posar enyoradís, però allà hi van viure famílies durant segles, hi van riure i hi van gemegar, que diria aquell. El bosc es menja la casa, la pluja escorxa i desdibuixa els camins i la mort s’emporta la memòria dels que hi van viure. Ni galleda de pou que pugi i baixi, ni font que ragi en alguna raconada, ni xemeneia que fumi. Deu quedar alguna foto, això sí. Jo mateix n’he fetes: les ruïnes com a tema artístic agraden. Veus l’esquerda que va de la teulada als fonaments. Veus les bardisses que pugen per l’eixida. L’heura que s’agafa amb unglots a les pedres. Uns ratpenats hi han fet colònia, al quarto de la canalla, per exemple. El terra del quarto dels vells ja fa temps que se’n va anar avall. Topar amb aquella vaca a la cuina, no us penseu, em va alegrar. Semblava que hi tornava la vida, abans de l’ensulsiada final. Parlo de masos que no han arribat mai a tenir llum elèctrica, ni aigua corrent, ni plat de dutxa, ni nevera ni rentadora, només una pica, que qui sap si algú se’n va endur; potser la mateixa família que se’n va anar a buscar més bona vida cap a algun indret fumós, boirós i industrialitzat. No devien plorar, no, el dia que marxaven per un camí mal parit i polsegós com la vida que deixaven enrere. Som nosaltres, els que de tant en tant topem amb alguna ruïna d’aquestes, els que ens posem tristos i enyorem una manera de viure que mai vam arribar a conèixer de veritat i que segurament no voldríem haver de tenir. De totes maneres, no puc deixar de preguntar-me, què se’n podria fer d’aquestes cases? Perquè no és una ni són dues, són unes quantes a cada municipi, a cada comarca, al llarg i ample de la desatesa Catalunya rural. També he vist cases que se salven, que s’hi fan pedaços, que es restauren. N’he vist que amb paciència s’han tornat a habitar, que tornen a tenir lladrucs de gossos i miols de gat, bicicletes, antenes… No és pas una cosa senzilla, restaurar; és costosíssim i, segons com, va contra el sentit dels temps. Però de vegades les coses canvien i arriben els miracles. Jo me n’alegro. Qui salva una casa, salva tot un món.