L’eixida

Per_ Ramon Besa

Barcelona espera i rep els turistes amb els braços oberts des de fa temps mentre jo torno a escapar-me de tant en tant cap a Perafita. A mi em ve molt de gust passar per casa, per la de la mare (Carolina) i per la de la dona (Montse), treure el cap a l’eixida, sortir al balcó, seure al pedrís de davant la porta i acabar a les alzines que marquen el jardí que va fer de camp de futbol al nostre fill (Sergi), un molt bon centrecampista que s’entrenava dia i nit amb la seva gossa (Bimba).
A mi m’agraden especialment les eixides de les cases de poble perquè et permeten sortir sense ser vist, badar sense perdre el temps, pensar sense maldecaps, talment com si fos un exercici de recolliment i gratitud entre les parets de casa, el punt de pas entre les quadres i la cuina —el treball i el repòs— un lloc privilegiat per saber com va la vida: veure com creix el blat i revisar la teulada per advertir que estàs a aixopluc de les tamborinades que cauen al Lluçanès.
Ja s’ha perdut el costum d’acomiadar el dia al pedrís perquè ja no es para la fresca ni s’hi asseuen els avis i, altra banda, el balcó només el trepitjo quan vull contemplar els ocells que es mengen les molles de pa sucat amb llet que la mare els hi ha posat en un parell de plats o per aplaudir el Pedraforca. Els balcons van estar molt de moda durant un temps a les ciutats: la gent sortia cada dia a les vuit del vespre per aplaudir els que treballaven a les clíniques i salvaven vides quan apretava la Covid-19.
Aleshores vàrem reconèixer persones que teníem a tocar i no sabíem que érem veïns; ens adonàrem que els joves que miràvem malament per les festes que muntaven dissabtes a la nit no només eren solidaris amb els jubilats, sinó que ens ajudaven a passar l’estona amb els jocs i la música; sabérem que darrera aquella finestra tancada hi havia una dona jove que es feia mirar pels llibres que llegia i el gat que pentinava; i certificàrem que hi havia qui no sortia de cap manera de casa seva al barri de Gràcia.
També vàrem saber que alguns coneguts havien tocat el dos i que hi havia molts pisos tancats o sense ningú que hi fes vida; per moments vaig pensar que Barcelona era una gran casa de lloguer, sempre pendent dels turistes, sensació que he contrastat ara que tot torna a ser com abans, i això vol dir que ja no se surt al balcó, sinó que es mira la televisió; hi torna a haver tanta fressa que es fa difícil dormir; i tothom fa com si no hagués passat res.
Molta gent que sortia al balcó i se saludava a banda i a banda de carrer no s’ha tornat a trobar o en algun cas fa veure com si no s’hagués vist mai i no es reconegués, com si hagués estat un miratge en una situació excepcional; i amb els veïns que topes són els de sempre i al lloc de costum: a l’ascensor, al mercat o al bar. Tot sovint penso que no hem après gran cosa amb el maleït virus més enllà d’anar dient que sort n’hem tingut dels metges i les metgesses.
Hi penso sempre que vaig a Perafita i faig cap a l’eixida de casa, que no té res a veure amb el balcó. Una cosa és el davant de la casa i l’altra el darrera.//

Entrada similar