Centenars de persones anònimes van arriscar-se aquelles setmanes perquè les urnes, les paperetes i tot el material fos el diumenge U d’octubre a les meses. En aquest reportatge hem seguit el testimoni d’una quinzena de persones de la comarca, que, des de diferents xarxes, es van conjurar per una fita comuna. Són estudiants, treballadors, jubilats, avis, pares o aturats, que sense dir-ho pràcticament a ningú, i potser sense escollir-ho, van col·laborar amb el Govern per fer possible la votació.

Ara, un any després, els hem visitat per saber els secrets de l’organització i les vivències d’aquells dies. Ens hem trobat a cases particulars, centres cívics i evitant al màxim possible les converses per telèfon.

“Jo ja estic molt fred” començava l’Oriol. Però a mesura que avançava la conversa, recordava moments que el van tornar a posar en tensió. Ha passat un any, que políticament, ha representat moltíssim. Els esdeveniments han anat succeint a velocitats vertiginoses i hem viscut situacions inimaginables, hi ha gent a la presó, i molts represeliats i perseguits. Per això, a vegades ens sembla llunyà l’U d’octubre, una jornada que va representar un èxit d’organització popular i de desobediència civil. “Un any després encara ploro” explica la Dolors. “Encara no m’he recompost. He hagut d’afluixar l’activitat” valora el Jordi.

En aquestes trobades ens hem emocionat, hem reviscut i recordat aquells dies intensos, i se’ns ha posat la pell de gallina en moltes ocasions. “Somiava que em perseguien” comenta la Carme. “Aquells mesos vaig patir alteracions menstruals” explica la Meritxell. “Tenia el telèfon intervingut. M’arriben missatges per sabotejar la votació” narra el Jordi.

“Això ho explico per primera vegada” afirma el Toni. “Només ho sabia la meva parella” comenta la Carme. La discreció ha perviscut passat un any. “Aquest va ser l’èxit. Ningú coneixia més tasques de les que li pertocaven” valora en Raül. I la Carme afegeix un altre element: “Tinc por que si expliquem moltes coses, hi hagi persones anònimes que en surti malparades”. “M’agradaria poder explicar-ho amb claredat, no vaig fer res mal fet” sentencia el Raül. “Encara no podem descobrir l’organització, tenim la repressió a sobre” valora l’Albert. “Tampoc sabem si mai haurem de tornar a organitzar-nos d’aquesta manera, no els hi posem fàcil” aprecia un voluntari.

Per això, al reportatge, hem convingut utilitzar pseudònims per anomenar als voluntaris. “No és només la por a represàlies. Jo ho vaig fer perquè les coses van anar així, però ho hauria pogut fer qualsevol” explica el Toni. “Estic orgullós d’haver-hi participat però no he fet res més que les altres persones” diu l’Oriol.

Sens dubte, l’U d’octubre restarà per sempre en la memòria col·lectiva de moltes generacions.