Per entendre Perafita s’ha de passar per Cal Pensiró. A la botiga pots trobar des d’una capsa de mistos o una agulla de cap fins al millor vi i una bona llonganissa. I a la fonda es menja molt, sense pressa i bé de preu. També funciona com a central telefònica i caixer automàtic i és l’oficina d’informació perfecta perquè t’expliquen les coses mentre et pesen la fruita. Si la casa té més de cent anys d’història és perquè molts hi han fet vida; sempre tindré present a la Teresa, al Sidro, a la Pilar i a la Núria. Els pobles no serien el que són avui sense tietes com la Núria.

El negoci està en mans de la Roser, el Josep i l’Eduard i quan fa falta una mà, treu el cap en Carles, l’hereu que treballa de mecànic a Olost i sovint es deixa veure pel carrer, a tocar del Café del Mig. A tothom li agrada escoltar el Carles. Té la bonhomia del seu pare i la determinació de la seva mare; fort com un roure, el seu riure és dolç i la seva veu transmet pau. Explica les seves heroïcitats com si anés a buscar aigua a la font. I és que en Carles Verdaguer va pujar el 30 de setembre al Manaslu, la vuitena de les 14 muntanyes més altes del món (8.163 metres).

Ja havia fet diferents cims dels Alps, el Dôme des Écrins i  el Mont Blanc; va arribar a l’Elbrús i havia intentat el Pic Lenin. A ningú dels qui el coneixen els va sorprendre que escalés el Manaslu i ho fes a més sense oxigen ni xerpes, una mostra més del seu talent i força, capaç de conquerir també si s’ho proposa l’Everest i el K-2. Aventurer, excursionista i viatger infatigable amb els seus companys d’adolescència, la seva progressió ha estat admirable fins a convertir-se en el primer alpinista del Lluçanès que fa un vuit mil, el tretzè d’Osona i el Ripollès.

El poble de Perafita està molt content per l’èxit d’en Carles, un home de món que no presumeix de res i que mai es donarà importància ni s’empiparà, capaç de relativitzar fins i tot l’ascens al Manaslu. Va tocar el cel quan els veïns estaven més agafats que mai a la terra per l’1 d’Octubre. I jo diria que, malgrat la distància, tothom se’l va sentir molt a prop, com si hagués passat discretament per davant de Cal Pensiró després d’haver deixat la seva papereta (o vot) al Niu. A l’Himàlaia segur que va gaudir d’aquella llibertat que tant demana per Catalunya.