Tot allò que no es té, sempre hi ha la possibilitat que s’esdevingui, a vegades en la realitat i moltes en la ficció. Per això, com deia algú, mentre sapiguem que som una comarca, si ens la donen o l’aconseguim no ens farà patir, només cal seguir esperant que un dia arribi en què tot canviï. Una mica com el “Procés” catalunyès, un seguit de pastanagues posades davant d’una societat amb ganes de canvi, amb ganes de sobirania, amb ganes de ser protagonista de la seva voluntat…, i amb ganes de confiar en algú, malgrat que això darrer hom ja ha vist que no pot ser un objectiu.

Podríem dir que el “Procés” comarcal del Lluçanès i el de la comunitat autònoma de Catalunya han seguit i segueixen camins paral·lels, per la qual cosa no hauríem de sorprendre’ns de massa res. Polítics que neguen el que abans afirmaven? Polítics que canvien de camisa just quan toca la campana? Polítics que fan parlar tercers per no haver-se de mullar davant els seus interessos? Polítics que venen com a realista el que és senzillament una renúncia, potser temporal però renúncia? Polítics que volen evitar a qualsevol preu la desobediència, o sigui la sobirania? Polítics que davant la possibilitat que el poble prengui les regnes prefereix “parlar-ho” amb el rei o el jutge o el capitost que toqui? Polítics que s’omplen la boca de crides a la confiança, a la perseverança, gairebé com els capellans amb la fe? Polítics que accepten no aplicar els resultats de les consultes amb lectures suposadament assenyades i excusades d’eficàcia, seny i altres galindaines pròpies del cambonisme/pujolisme més tronat i reaccionari?

L’1 d’Octubre ens ha ensenyat que només és possible assolir els objectius si és el poble qui va per davant. Al Lluçanès, també. La feina que en el seu dia va fer la plataforma El Lluçanès és comarca va posar el Lluçanès al mapa, va assolir alts nivells de consens social i popular i va posar molt nerviós a algun polític. Quan la plataforma va decidir fer confiança en els polítics, perquè suposadament hi havia més sintonia, va, simplement, equivocar-se.

Avui el Lluçanès, malgrat haver guanyat la consulta, malgrat disposar de majoria municipal… no és comarca perquè als polítics, a alguns polítics, no els ha interessat, i a la resta els han tremolat les cames.

La possibilitat d’esdevenir comarca potser encara hi és, la realitat ens mostra la dificultat. I els polítics, ens mostren la seva misèria.

Malgrat tot, el Lluçanès és comarca (o caldria dir, potser és comarca?)