Vaig aterrar a la comarca fa vora dos anys des d’altres contrades més planeres, més industrials, no tan amables. Ben aviat, vaig poder comprovar que existia un parlar propi, bell, que em deixava fascinada i estabornida a parts iguals.

La primera setmana, el meu cervell no registrava aquelles paraules que no entenia, les obviava i buscava recursos en l’arxividor de la memòria per substituir-les i que no es perdés el sentit de la frase. Tot en mode automàtic, inconscientment. Evidentment el fracàs va ser estrepitós.

Així que em vaig reafirmar i em vaig dir: “ si vius aquí, has de parlar d’aquí!”.

Quantes vegades m’he topat amb aquell desconegut que em feia trontollar la conversa! Al principi feia un apunt mental i buscava la definició d’aquell mot estrany, intentant dissimular que no havia entès ni un rave. Al final, preguntava sense vergonya i resava perquè aquest mot s’incorporés al meu vocabulari habitual en un fútil intent de mimetització.

La primera dita que em va fer grinyolar el cervell va ser té fred de peus”, seguidament i sense preparació d’un “l’ha fet caure de l’escambell”. Aquí, l’hemisferi esquerre en ple va implosionar.

Ai, las! Ara sí que patirem…

En aquell moment vaig entrar en un conflicte intern perquè podia intuir que si no sortia d’aquell cul de sac, tota la conversa s’aniria a l’aigüera…

Anem a pams.

Vaig interrompre i preguntar al meu interlocutor? Sí.

La vaig interioritzar en el meu vocabulari? Sí!

Em vaig assegurar de pronunciar-la en tots els contextos possibles que la podia fer encabir? Definitivament… i més contenta que un gínjol!

A hores d’ara, encara hi ha tantes paraules que em sorprenen! Tanmateix, ja no m’amoïna. Seguiré preguntant i interrompent per aprendre aquest parlar únic inherent d’aquest paratge únic.

Ah, per cert! D’una manera matussera i descontextualitzada, ve a voler dir que està morta d’enveja perquè ja no és l’única protagonista…