La Festa Major de Prats de Lluçanès d’enguany va donar protagonisme a la situació política que viu la Comunitat Autònoma de Catalunya a rel de l’anomenat Procés sobiranista/independentista i a l’aplicació de l’anomenat article 155 de la Constitución española, una mena de llei de l’embut, amb un embut fet a mida dels aplicadors. Per fer-ho, coincidint amb la situació de presó i exili que viuen diferents dirigents polítics i d’entitats, es va convidar el Lluís Parareda, pradenc de naixement i de vivències i creixement, actualment resident a la zona del Voltreganès, que fes el pregó.

El Lluís havia estat empresonat per haver format part activa del moviment per a la insubmissió, una iniciativa social, popular, que buscava, a través de la desobediència activa, acabar amb la “mili” i tots els invents de pa-sucat-amb-oli creats per intentar impedir-ho.

El paral·lelisme buscat pel Consistori pradenc triant el pregoner del 2018 era clar i entenedor: Catalunya torna a tenir presos polítics.

Tot i la brevetat de l’espai, m’agrada poder plantejar alguna reflexió per a qui tingui ganes de pensar-hi. Així, crec que cal destacar la proposta de l’ajuntament perquè, a banda d’altres consideracions, representa restituir la dignitat institucional sobre el cas del Lluís i altres insubmisos de la localitat. Una dignitat que l’ajuntament d’aquell moment, presidit pel senyor Ramon Vall, de forma semivitalícia, va negar-se i va menystenir i menysprear cap als joves desobedients però també cap a les seves famílies, i especialment cap a la mare del Lluís. Per aquest motiu, només, cal aplaudir la decisió.

Un altre aspecte important és adonar-se, com deia Joan Brossa, de la força que té el poble, perquè, malgrat penjamedalles de torn, la “mili” es va acabar per la fermesa i la decisió dels insubmisos, que van portar el compromís i la desobediència fins les darreres conseqüències, i sense buscar excuses ni abans, ni durant, ni després de rebre la repressió de l’Estat.

En aquest sentit, i tenint en compte la situació que vivim, caldria que per a molts fossin un mirall i no únicament un record èpic i/o romàntic.

I, finalment, a banda que cal no reduir la història i que de persones preses per raons polítiques, als Països Catalans, n’hi ha hagut des del Pacte del 78, cal entendre que si un país vol anar endavant i assolir la plena llibertat i projectar-se de forma emancipada al món, només ho pot fer si es mostra segur dels seus objectius i disposat a fer-los realitat fins a les darreres conseqüències, com va demostrar la gent, enllà de polítics calculadors, els dies 1 i 3 d’Octubre de 2017. La insubmissió ens mostra el camí.