> A la recerca de l’infinit amb els peus a terra. Una diàleg amb l’artista Ada Vilaró.
L'Ada Vilaró ens va rebre amb molta amabilitat a casa seva. Tot fent el te, vam començar el diàleg, conduït per Robert Jové.

L’Ada Vilaró ens va rebre a casa seva amb una tassa de te i panellets. Així va començar el diàleg, conduït per Robert Jové

 

Per_ Robert Jové i Jordi Freixa

Som a Prats. L’endemà que el sistema de justícia Espanyol dictés presó cautelar per a la meitat del nostre govern, ens trobem per conversar una estona amb Ada Vilaró, artista multidisciplinar i ho fem a casa seva, al voltant d’una tassa de te i panellets. Ahir em sentia tant dolguda amb el que havia passat que per superar el tràngol, abans d’anar a la concentració convocada davant de l’ Ajuntament, em vaig posar a fer caldo, necessitava alguna cosa que m’arrelés, que em cuidés. El va fer amb la millor verdura que tenia a l’abast, patata, un os de vedella, pollastre de pagès fins i tot va fer pilota. Els va posar a bullir per agafar força, coratge i per no defallir. La mirada dels poetes crea símbols de les coses més mundanes i l’Ada en aquesta acció estava creant el que va anomenar el caldo de la llibertat. Vivim un moment polític convuls, creus que això afecta a la societat? És inevitable, costa abstreure’s del moment polític que vivim. És un moment que demana implicació. Necessitem serenor. Tot això afecta a la gent de moltes maneres però hem de crear espais de refugi on poder tornar a la nostra essència, i l’art indubtablement ens n’ofereix. L’art alimenta l’ànima amb experiències de gent que té el do de commoure’ns amb les seves obres. Ànima i esperit són a vegades conceptes difícils d’entendre. Sí, són idees prou abstractes perquè tothom sàpiga què són però s’entengui i s’expliqui de manera diferent. Jo amb ànima em refereixo A la consciència sensible, a la bellesa, a l’amor infinit de l’ésser humà. L’esperit per mi és l’energia creativa, l’alè, la respiració, la inspiració, “xispa” creadora que totes i tots tenim.

 

 

Jo penso que en realitat totes i tots som artistes, tothom té la capacitat de crear, de descobrir-se a través de l’observació, l’educació i els vincles amb els altres. L’Ada per il·lustrar aquesta idea utilitza la metàfora d’un camp. El ser humà és com un camp, si no es sembra, abona i es cuida, el camp és torna erm i no don fruits. M’interessa l’art que neix com un impuls, quan hi ha quelcom que et travessa i provoca una irrefrenable necessitat de crear, unes ho fan escrivint, altres pintant, composant música, cuinant, fent un ram de flors, etc. A mi m’interessa el teatre per la comunió que es crea amb el públic.

L’Ada va néixer a Prats de Lluçanès i ara viu a cavall entre la casa familiar i el Poblenou, on cada any organitza el Festival de Creació Contemporània Escena Poblenou. Sempre que pot és al Lluçanès. De fet, és una necessitat vital. És impossible oblidar-se dels orígens. Jo, sempre que m’ho permet la feina sóc a Prats. Cada vegada que vinc és com renovar els vincles que tinc amb la natura, és com una regeneració, una cura espiritual. Aquí hi ha la casa on vaig néixer i és la connexió vertical amb els meus ancestres. La nostra identitat té a veure amb el lloc d’on venim, oi? Siguem on siguem, visquem on visquem sempre sentim la crida de la terra on vam néixer, on hi tenim retalls d’infantesa, sí. I a més a més, ara viure en un entorn rural no és com abans, l’obertura de noves carreteres, Internet i també la gent que ha vingut de fora a establir-s’hi, ha canviat molt el poble, ara es fan més coses que abans, la comunitat és molt més oberta que quan jo vaig marxar. La cultura de la pagesia sovint ha estat ignorada i menyspreada per les elits burgeses i aristocràtiques. Ara és perfectament possible projectar-se al món des d’un entorn rural. Abans, la vida cultural estava molt més centralitzada a Barcelona que ara, semblava que era l’únic lloc on hi havia oportunitats.

L'Ada ens mostra un dels elements del seu espectacle PUBLICPRESENT24HORES. Utilitza aquestes pissarres per comunicar-se amb el públic, i algunes persones li deixen missatges com aquest que guarda en un lloc destacat de casa seva

L’Ada ens mostra un dels elements del seu espectacle PUBLICPRESENT24HORES. Utilitza aquestes pissarres per comunicar-se amb el públic, i algunes persones li deixen missatges com aquest que guarda en un lloc destacat de casa seva

 

Com molt jovent d’anys enrere l’Ada es sentia limitada en un entorn petit amb poques oportunitats d’expressió, i amb 18 anys va marxar a Barcelona per estudiar interpretació dramàtica. El moviment és molt necessari, l’obertura de ment és importantíssima en tots els ordres de la vida. Jo vaig començar amb el teatre de text, de fet vinc de la paraula, vaig disfrutar molt representant obres als escenaris però des de PUBLICPRESENT24HORES (estrenada al Festival escena Poblenou 2013) i SOM (estrenada el setembre de 2014 a la fira de Tàrrega) el meu teatre va canviar, es va tornar un teatre que podríem anomenar d’acció, performance, i vaig començar a buscar no tant la participació sinó sobretot la implicació del públic.

L’Ada es defineix com una persona inquieta, una agitadora cultural que busca l’equilibri abastant l’infinit amb els peus a terra. A la web http://adavilaro.com/ hi podreu trobar informació gràfica i textual de totes les obres que ha realitzat l’Ada, així com també una selecció de notes de premsa amb crítiques i ressenyes dels seus espectacles.

En el teu espectacle “Públic Present 24 hores”, que has portat per molts llocs del món, necessites la col·laboració del públic per alimentar-te, beure, escalfar-te… A urGENTE aMAR et posicionaves contra les polítiques migratòries i també estaves fent presència fins a 12 hores…! I a l’últim urGENTestimar, espectacle inaugural de la Fira de Tàrrega d’enguany, fins i tot 40!!! Sí, el projecte concebut amb Josep Perelló que va inaugurar la Fira de Tàrrega d’enguany en durava 40. Busco la participació comunitària, que tothom pugui escollir l’estona que hi passa, busco generar una espècie de comunió amb el públic. Va ser una experiència bonica, a mida que passava el dia la gent anava intervenint en l’obra i es generava una energia intensa que penso que és l’autèntic sentit de l’art: la interpretació que en fa el públic.

 

_DSC5993

Ada Vilaró, a la Fira Tàrrega 2017

 

Com definiries el teatre que fas? Darrerament les meves obres transcorren a l’espai públic, m’agrada concebre’l com un espai de trobada, una mena d’ Àgora on tothom es pot manifestar lliurement. A urGENT estimar ja ho indico posant en majúscules la idea de GENT. El fet que duri tant temps permet que els espectadors (de fet, els actors) puguin actuar en comunitat i comparteixin les seves necessitats bàsiques com per exemple la de comunicació.

Creus que l’administració recolza aquest tipus d’art? Penso que l’art pertany a la “cosa” pública és a dir que els polítics haurien d’intervenir-hi, però lamentablement no tenim polítics, tenim gestors de poder. En realitat no se’n fa de política. La política hauria de ser l’art de propiciar canvis en benefici del bé comú, és a dir a favor de la gent. I em penso que no és la forma com s’exerceix normalment en cap administració. És indubtable que l’art augmenta la qualitat de vida de les persones i els polítics sembla que no ho tinguin en compte. En general l’administració no recolza cap tipus d’art que no estigui enfocat a l’entreteniment i sobretot que no comporti cap benefici material. L’art que fomenta l’esperit crític de la gent no interessa gaire als nostres gestors.

 

Un dels poemes visuals que crea Ada Vilaró. Aquest, a casa seva.

Un dels poemes visuals que crea Ada Vilaró. Aquest, a casa seva.

 

Abans de marxar no ens podem estar de donar una darrera ullada als objectes que adornen casa seva, cartells de les seves obres, pissarres amb missatges del públic, un os de balena raspat per vés a saber quins mars, una foto de la Mary Sampere, una gran dona i una gran actriu, l’admiro molt. Llibres de John Berger subratllats fins l’extenuació, L’elogi de l’ombra de Tanizaki. Hi ha una bona colla d’objectes disposats d’una manera especial, que conformen autèntics poemes visuals que, precisament per ser visuals, no som capaços de descriure. Com l’Ada i l’art que reivindica. Difícil d’explicar sense viure’l. T’atrapa i t’implica.

 

“El hogar era el centro del mundo porque era el lugar en el que una línea vertical se cruzaba con una horizontal. La línea vertical era un camino que hacia arriba llevaba al cielo y hacia abajo, al reino de los muertos. La línea horizontal representaba el tráfico del mundo, todos los caminos que van de un lado al otro de la tierra hacia otros lugares”.  John Berger, “Páginas de La herida”