Maleïdes les guerres

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”3_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_font_size_last_edited=”on|desktop” custom_margin=”10px|20px||20px” custom_margin_tablet=”|||20px” custom_margin_last_edited=”on|desktop” text_font_size=”19″ text_font_size_phone=”13″ text_line_height=”1.9em”]

El 2003 quan el Gerard tenia dos mesos vaig començar a assajar una Antígona dirigida per Hadi Kurick, amb uns pits que em rajaven i m’explotaven sota el vestit com a metàfora de la tragèdia inevitable.

Aquells dies són memorables per mi per això i per altres coses: perquè em va commoure la insistència del Ricard Salvat dient que encara que acabés de ser mare m’ho havien d’oferir, perquè sense dormir dies i dies vaig aconseguir memoritzar Ésquil passat per Riba, perquè vaig saber mantenir-me dreta amb una anèmia quan em tombava un simple cop de vent, també perquè no oblidaré la paciència dels meus estimats companys el Pep Miràs, i el Cisco Lucchetti quan m’agafaven el bebé perquè em pogués maquillar, i també per la sort de tenir una germana totpoderosa Iolanda que venia amb el Gerard als assajos, i quan el nen demanava entrava i deia fluixet “Lali” i m’escortava mentre jo treia el pit, com podia, d’aquella túnica plena de cremalleres camuflades,… etc etc.

Però el més important, i que ve a tomb, és que allí vaig conèixer Hadi Kurick. El director a qui la guerra va enganxar sent director del Teatre Nacional de Sarajevo. El jove director que va fugir amb la seva dona i els seus fills de la guerra. Ells van fer teatre per escapar-se, per sobreviure, per resistir. Encara ara tenen la companyia Teatro de la Resistencia. A mi ell m’impressionava molt, tant calmós, tan sencer, tan amable, tan carinyós, tan apassionat i l’escrutava mirant si veia en la seva cara el rastre de la guerra. I no li sabia veure.
Però el que més em va impressionar va ser la seva dona el dia de l’estrena. Quan fèiem el “paripé” de després de la funció, jo duia una copa de cava, que no em vaig prendre, i el Gerard a coll (ja llavors començava a ser una mare coratge, o sigui quasi monoparental, i sospito que ja tothom ho havia vist), quan la dona del Hadi em va voler felicitar. I em va dir: ets una dona molt valenta.

Ella, ulls clars, verdgris. Ella sí que quan la mirava no em calia gens d’esforç per veure dins seu un rastre d’horror. Ella que havia viscut guerra i destrucció em deia a mi, a la Lali feliç de fer Antígona, feliç de tenir el bebè enorme, de tenir els meus pits enormes, ella em deia a mi que jo era valenta.
No. Li vaig dir. No. Què dius. Com em pots dir això.
Em va impressionar ella tan dolça, em va impressionar perquè els ulls d’ella eren com un pou, on fa por de mirar al fons.
No sé ni com explicar-ho. Vam plorar les dues.

Després de la Guerra de Bòsnia, n’hem pogut veure tantes de guerres televisades en directe, i de refugiats i d’atemptats, i més d’una vegada les cares dels nens atemorits m’han recordat aquells ulls verdgris que vaig mirar a l’escala del teatre Regina.

I això ve ara, perquè fent, construint “Maleïdes les guerres”, he pensat en tantes coses, he sentit l’eco de tantes coses.
L’horror de què és capaç la persona humana em resulta incomprensible.

Quan començàvem a pensar en “Maleïdes les guerres” i ja tenia molt de material, vaig necessitar un text que parlés sobre l’horror de la guerra en primera persona, per exemple l’horror que a la guerra et matin un fill. Vaig demanar a les persones que havien acceptat escriure sobre el tema, que hi pensessin.

Carles Bertran, Namina i Lali Barenys a la Primitiva, interpretant "Maleïdes Guerres"
Carles Bertran, Namina i Lali Barenys a la Primitiva, interpretant “Maleïdes Guerres”

Per altra banda tenia ganes de no fer una tragèdia, és a dir de no plantejar només la part horrorosa i ineludible, sinó de presentar alguna esperança i de buscar, intentar trobar, explorar com de l’horror, precisament de l’horror, en podria sortir la força per sobreviure, la força per combatre.

Al final, d’aquesta necessitat d’explicar això, és a dir d’intentar entendre què es deu poder sentir quan la guerra t’arranca un fill, en va sortir, un dia frondós i plàcid a Cal Lluís, un poema i el vaig titular DOLORS i el Carles Bertran hi va posar una música meravellosa i ara viatja amb nosaltres, i demà vindrà a Brussel·les.

El que m’agradaria és reivindicar l’arsenal que som nosaltres mateixos, per més desferra que siguem, per aconseguir allò que creiem que és just, i per lluitar contra la mentida i la barbàrie. M’agradaria saber que aquells ulls verdgris mirall d’horrors poden ser també guspira d’una victòria.

DOLORS
M’arrenco un braç.
L’estiro fort, ben fort, i faig palanca amb la soca de l’alzina,
primer no cedeix, però, a la fi i com que no m’hi esforço en và,
plop, surt, com un encaix de plàstic de nina:
em queda destarotat i lliure, a la mà.

Mà amb mà, com se saluda un desconegut que ve de fora.
El braç a qui cap arrel lliga al meu cos i el braç que connectat amb mi encara plora.

Sento el mal? No
Em sentiré més inútil? No
Res és comparable al dolor que sento pel teu buit.

En faig un set
al cos, al voltant del melic , em puja glop amunt, molt lent.
M’hi acosto les dues mans
(ahir vespre em vaig tornar a muntar, malament,
el colze m’ha quedat al revés que mira endintre)
fent cassoleta amb les mans com puc m’extrec el troç de cos on se’m concentra l’ai profund.
Tinc l’ai del cor a les mans, me’l deixo al plat servit al punt.

Me’l menjo? No
Em noto més lleugera? No.
T’he parat taula altre cop i espero que no vinguis.

Rosego un roc
i amb la llengua em faig caure les dents,
són pedretes com perletes perdudes passejant
Recordo la Rodoreda: somiar que et cauen les dents és presagi de mort,
la meva boca una plaça de Diamants
cantelluts que em fereixen mentre fujo, Colometa, com tu feies.
Mastego roques i pedres i busco buganvílies i camèlies.

Sóc de fusta? No
em llepo la ferida? No
Et compro llepolies i castanyes cada hivern

Ahir vaig fabricar un projectil amb el braç alliberat,
una bomba amb l’ai al cor del cos romput,
Una granada amb pedres perles diamants,
I un còctel salat amb sons desllorigats que ni he tingut,
i armada amb l’arsenal de mi mateixa vaig pujar a la riera,
vaig apuntar bé, i vaig renegar i riure amb força de guerrillera,
i llavors vaig disparar projectil, bomba, granada i còctel salat amb gest adust i breu
per matar definitivament tots i cadascun dels imbècils que han permès aquesta guerra que t’ha mort, fill meu.

L’explosió va ser tan forta que també em va matar a mi.

(Lali Barenys, estiu 2017)

Cartell Brusseles
Lali Barenys marxa avui cap a Brusseles, a participar a la iniciativa “Omplim Brussel·les” que reclama la llibertat dels presos polítics i la República. El dijous hi representarà el seu últim treball “Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer)”

[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_4″][et_pb_image admin_label=”Image” src=”http://larella.cat/wp-content/uploads/2017/12/opinions-BARENYS.jpg” show_in_lightbox=”off” url_new_window=”off” use_overlay=”off” animation=”left” sticky=”off” align=”left” force_fullwidth=”off” always_center_on_mobile=”on” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”] [/et_pb_image][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”]

L’actriu Lali Barenys ens parla de la seva nova obra “Maleïdes les guerres”, un text punyent que es va preestrenar a la Primitiva de Lluçà, es va representar a Barcelona, i aquest dijous passarà per la Sala Tentation de Brussel·les.

 

[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]

Entrada similar