Avui ens trobem per condemnar l’agressió racista dels Mossos d’Esquadra a un jove que vivia aquí, a Sant Feliu Sasserra, ara fa un any i mig.

No podem començar d’una altra manera que no sigui fent autocrítica. Perquè ara, qui ha redactat i qui llegeix aquest manifest, som persones blanques que venim a parlar d’unes discriminacions que no patim. És per això que primer de tot volem disculpar-nos per ocupar un espai que no ens pertoca, perquè hauríem d’estar a l’altra banda, escoltant i aprenent.

Malgrat tot, no hem volgut quedar-nos de braços creuats després de saber què va passar, així que hem volgut encarar aquesta concentració com un moment d’autocrítica per tots i totes nosaltres, per corregir les nostres actituds i repensar els espais que ocupem.

Així doncs, estem aquí pel que va ocórrer ara fa un any i mig i que es va fer públic ahir.

No és estrany que fins ara no hagués sortit, veient l’allau de protestes que han començat als EEUU per l’assassinat de George Floyd i que s’han estès arreu del món. Malgrat tot, són agressions que passen durant tot l’any i això ens hauria de fer plantejar per què només en parlem ara.

Podríem parlar de les agressions que pateixen, com se senten, com ha de ser viure en un entorn on et miren per sobre l’espatlla o que s’apartin del teu costat per por que els robis, que t’acusin sense fonaments, que hagis d’esforçar-te el doble per obtenir el mateix… Podríem parlar de com els afecta el racisme, però hem decidit parlar de com nosaltres el perpetuem i què podem fer per parar-lo, deixant de banda els discursos superficials que no ens fan qüestionar els nostres privilegis.

Ahir a la manifestació de Manresa un company deia “no podem tallar les branques de l’arbre, perquè l’arbre continuarà creixent. Si no volem que creixi, l’hem de tallar per l’arrel”. I això és el que hem de fer: anar a l’arrel del racisme i combatre’l a partir d’aquí. Enfrontar-nos al racista que tots i totes portem dins. Perquè sí, el primer pas és acceptar que tots i totes hem tingut i tenim actituds racistes.

Quants de nosaltres hem dit o hem sentit que si l’havien agredit era perquè “alguna cosa havia fet”? Quants de nosaltres hem dit o hem sentit que “l’àudio devia ser un muntatge”? Quants de nosaltres hem dit o hem sentit que “el Mosso va fer la seva feina”? Quants de nosaltres hem dit o hem sentit que “això no és racisme, és que era un delinqüent”? Quants de nosaltres hem dit o hem sentit que “es queden totes les ajudes”? Quants de nosaltres hem dit o hem sentit que “no s’integren”? Quants de nosaltres hem dit o hem sentit que “porten problemes”? Quants de nosaltres hem infravalorat una cultura diferent a la nostra? Quants de nosaltres assumim que les feines de les persones racialitzades han de ser les que es consideren precàries?

I quants de nosaltres hem dit ho hem sentit “jo no sóc racista PERÒ…”

D’altra banda, quants de nosaltres ens hem posicionat a favor de les mobilitzacions antiracistes d’aquests dies als EEUU? Quants de nosaltres ens hem posat les mans al cap amb les morts del Mediterrani? Quants de nosaltres hem fet bandera que som un país exemplar, perquè “volem acollir”? Quants de nosaltres vam compartir una imatge negra acompanyada de “Black lives matter”? Segur que molts i moltes de nosaltres, i està molt bé. Però això és quedar-nos a la punta de l’iceberg i en la posició còmoda de no haver de fer res més que compartir una publicació a les xarxes o penjar una bandera al balcó. Això és molt més fàcil que revisar-nos i veure que TAMBÉ formem part del problema.

Hem de deixar d’intentar justificar les agressions racistes. Ja va sent hora que ens adonem que hi ha un racisme institucional, el Cap dels Mossos en diu “biaix ètnic”, i que nosaltres alimentem cada vegada que fem la vista grossa o mirem a un altre cantó. Aquests fets no són un cas aïllat, passen sovint, més sovint del que ens agradaria, i més a prop del que ens pensem, per molt que potser no ho vulguem veure. En el cas del Wubi hi ha un àudio que pot demostrar els fets; però què hagués passat si aquest àudio no existís? Quants de nosaltres l’haguéssim qüestionat i no l’haguéssim cregut?

Revisem-nos. Revisem les nostres actituds vers a les persones racialitzades. Revisem els nostres comentaris. Revisem perquè estem avui aquí i què podem fer per no tornar-hi. Revisem com alimentem el racisme i revisem les actituds racistes que totes tenim. Perquè només revisant-nos, només coneixent-nos, només així veurem que el racisme no té sentit. I entendrem que el racisme no es pot justificar, que al racisme i als racistes se’ls ha de plantar cara.