A Fons… amb Josep Maria Membrado

 

Josep Ma Membrado al garatge de casa seva, amb part dels centenars de trofeus que ha guanyat

Josep Ma Membrado al garatge de casa seva, amb part dels centenars de trofeus que ha guanyat

Per_ Robert Jové 

Podríem dir que conec en Josep Ma Membrado des de sempre. Durant una temporada, quan els dos sortíem més sovint de nit, vàrem riure forces vegades plegats i el riure uneix com gairebé cap altra cosa. Tot i que soc un ignorant absolut sobre motor i més aviat em fa por la velocitat,  sempre he tingut ganes de parlar una estona distesa amb en Pep, demanar-li coses sobre la seva passió i entendre què s’hi troba anant tant de pressa amb un cotxe. A més a més, en Josep Ma Membrado sempre ha portat un adhesiu de LaRella al seu cotxe, així que era indispensable una xerrada … a fons. Ens trobem al lloc més adient per fer una entrevista de motor: el garatge d’un pilot, des d’on la Mercè ens dona la benvinguda amb una cervesa… la cosa no podia començar millor.

Josep, on i quan neix la teva afició al motor?
Segurament amb el sis-cents verd de l’avi. Que jo recordi el motor sempre ha estat present a la meva vida,  de petit ja disfrutava amb la velocitat i gaudia amb l’adrenalina que es segrega quan es va de pressa,  participava en totes les proves amateurs i d’autocross que podia. Al meu poble, i al Lluçanès en general, sempre hi ha hagut gran afició pel motor; per aquí hi ha viscut o hi viuen autèntics campions, com en Gerard Farrés d’Olost, el Nani Roma, en Xevi Pons de Sant Bartomeu, etc. A molts pobles sempre hi ha hagut una gran tradició de Motoclubs i des de fa molts anys s’han organitzat proves de motor. Mira, ara mateix em ve a la memòria en Pepe Adell que va dedicar tota la seva vida al motor,  té tot el meu respecte i record.

Quina va ser la teva primera cursa ?
A l’any 1996 vaig començar a córrer copes de promoció.  La primera, si no ho recordo malament, quan tenia 23 anys, va ser a l’Sprint de terra, un ral·li que es va celebrar al meu poble, a Olost, organitzat per l’Escuderia Osona. Vam preparar un cotxe al taller d’en Coromines i amb l’ajuda  d’en Gabriel Pons i l’Esteve Sala em vaig atrevir a competir. Recordo que estava entusiasmat, pensava que ja ho sabia tot i que m’havia de menjar el món. Però la realitat era una altra. No vaig ni acabar la cursa. De tot s’aprèn, però de les derrotes s’extreuen les lliçons més importants.

…i després?
Després vaig veure que si volia competir m’havia de posar les piles. Vam fer unes quantes curses més amb un Audi 4, a Súria i Blanes per exemple, on les sensacions van ser millors i les ganes de córrer i gaudir de la velocitat no feien rés més que augmentar. Aquí és quan vaig començar a aprendre que el resultat de les curses és la combinació de dos factors: home i màquina; la màquina ha d’estar perfectament reglada però la ment del pilot també i si algun dels factors falla, la cursa surt malament.

“Màquina i ment: si algun dels dos factors falla, la cursa surt malament”

membrado2

 

I aquí és quan vas decidir dedicar-t’hi professionalment?
No, Robert. Jo mai ho he estat, de professional. De fet, en una època vaig tenir la possibilitat de ser-ho però vaig decidir que no. Podia haver corregut el campionat d’Espanya però això significava estar molt temps fora de casa, allunyat de la família i l’entorn. Eren 11 proves i cada una d’elles necessitava una setmana sencera de dedicació;  la veritat, no em seduïa gaire. Jo el que volia era gaudir del motor però sense sacrificar amics ni família.

Però vas seguir corrent?
I tant. Amb en Jordi Vilamala ens coneixíem de petits, vam anar a estudi plegats i a partir de 1994 es va convertir en la meva mà dreta, des de llavors, exceptuant un període de tres anys, ha estat sempre el meu company de fatigues. La feina de copilot és vital i és imprescindible tenir una bona sintonia. Aquell mateix any vam córrer 3 o 4 curses en terra amb un Panda arreglat  que, la veritat, esportivament no van anar gaire bé, però si que van servir per fonamentar una gran relació que dura fins ara. El copilot és una part fonamental de l’equip, és la mà dreta del pilot, l’amic, el company, el confident, perquè en definitiva és el que guia durant la conducció. Jo soc el que piloto el cotxe però ell és el que em diu com ho he de fer. Ha d’haver-hi una unió absoluta entre els dos.

“El copilot és l’amic, el company, el confident… Ha d’haver-hi una unió absoluta entre els dos”

Així doncs, l’any 1996 vas córrer el teu primer volant Racc, oi?
Sí. Fins llavors, podríem dir que havien estat proves d’iniciació, tot i que com ja t’he dit algunes eren del campionat de Catalunya de ral·lis de terra,  teníem ganes i passió per la benzina i ens crèiem preparats per competir. El volant Racc és una copa de promoció que organitza el Real Automòvil Club de Catalunya amb l’objectiu, precisament, de promocionar i recolzar marques i pilots, el vam córrer amb un Peugeot 205 que ens va ajudar a preparar en Tassi (1) (Josep Farrés). De fet, podríem dir que gràcies a en Tassi vaig entrar en aquest món del motor competitiu; ell m’assessorava, em donava consells i va ser el primer que em va ensenyar la importància dels detalls en la conducció i sobretot en la posada a punt mecànica del cotxe.

Xavier Cots, Jef Fabregas, Josep Maria Membrado (pare i fill), David Ibañez, el nen Font i en Tassi

Xavier Cots, Jef Fabregas, Josep Maria Membrado (pare i fill), David Ibañez, el nen Font i en Tassi

Deurien ser unes proves dures?
El campionat constava de 8 proves que es corrien de març fins a novembre. M’ho havia de compaginar com podia amb la feina però les setmanes que hi havia prova, a partir del dijous ja no pensava en res més que en la cursa. Preparàvem els trams sobre el terreny, ens llevàvem d’hora i anàvem al lloc on es corria la prova, moltes vegades a l’altra punta de Catalunya, reconeixíem el trajecte, preníem les notes de cursa i tornàvem a casa. Després, el divendres es realitzaven les verificacions i acabàvem d’enllestir els últims detalls i reglatges per donar-ho tot el dissabte que era el dia de la cursa. Cada vegada estàvem més convençuts que podíem competir amb garanties contra els més bons.

I aviat van arribar els bons resultats o vas haver d’esperar molt?
Ara m’ho agafo diferent, però en aquells temps el què volia era guanyar, només tenia la victòria al cap, podríem dir que la rauxa dominava al seny i cometia una sèrie d’errors que em va costar entendre, sobretot als inicis dels trams perquè m’ho volia menjar tot de bon començament i perdia un temps que després em costava molt recuperar durant la cursa. Creia que estava preparat per fer-ho, per a mi era com un somni lluitar per una copa que havien guanyat els meus ídols: en Bassas, en Bardolet, etc. Van ser uns anys durs en què s’alternaven els bons resultats i les decepcions. 4 anys més tard, el 1999, després de dos subcampionats, vaig guanyar el meu primer Volant Racc amb el Peugeot 106, amb l’assessorament mecànic  d’en Tasi. Jo estava en un núvol, després del sacrifcis semblava que començaven a arribar els resultats, per a mi era com fer el cim, estava contentíssim però sabia que hi havia coses que havia de millorar. Havia guanyat 6 de les 8 proves del campionat, entrenava molt, tot el que se’m resistia a la terra ho recuperava a l’asfalt.
De totes maneres aquí m’agradaria tenir un record especial pel meu copilot d’aquell primer campionat,  en Jef Fàbregas que em va acompanyar durant tres anys i que va perdre la vida en un desgraciat accident a la carretera de Prats a Olost. Em va  ajudar molt durant aquell temps i el recordo molt sovint, era molt bona persona, que descansi en pau.

“Moltes vegades les ganes de guanyar em feien cometre errors tontos, traçava dues corbes bé i tres de malament”

Quines coses havies de millorar?
Bàsicament, havia d’aprendre a gestionar les emocions. Com ja t’he dit, jo sempre he set molt competitiu i moltes vegades les ganes de guanyar em feien cometre errors tontos, traçava dues corbes bé i tres de malament. No sabia calcular bé l’agressivitat, la meva conducció era molt explosiva i solia sortir malament, endut per la rauxa. Les sessions amb el psicòleg especialitzat en esport Júlio Cesar Figueroa van ser decisives, em van anar molt bé, de fet, van canviar la meva manera de conduir. Ell em va donar eines per equilibrar-me i concentrar-me. Per conduir a aquest nivell s’ha d’estar ben preparat físicament però encara és més important estar-ho a nivell psicològic, la ment, encara que a vegades no ho sembli o no en siguem conscients, afecta a tota la resta del cos.
Després vaig començar a córrer la  copa Renault, aquesta també era una competició de promoció però ja era molt més important, les màquines eren millors i hi havia molta més competència, aquestes proves servien per promocionar la marca i els pilots, augmentant el seu prestigi i oferint ajudes comercials que són imprescindibles per a la competició. La vaig córrer amb en Jordi Vilamala que va tornar al meu costat i amb un cotxe nou, un Clio RS 2000.

I la vas guanyar?
No pas el primer any, però el segon sí.  Això em va permetre passar a formar part de l’equip oficial de Renault Catalunya amb tot el que comporta de seguretat i confiança: cotxe oficial, mecànics de la marca, ajudes comercials. Vaig estar-hi 4 anys, seguia sent amateur però la pressió era més intensa perquè aquestes marques només es fixen en els resultats.  

Fem un parèntesi en el passat Pep, què fas ara?
Ara m’estic preparant pel ral·li de Sant Julià, és la primera prova del campionat de Catalunya d’enguany  i un tram es correrà a l’antiga carretera de Vic a Olost, em fa il·lusió corre’l i ho faré amb un Ford Fiesta. També t’he de dir que m’ho penso agafar diferent. He guanyat 10 vegades el campionat de Catalunya i ara ja no vull estar pendent de la victòria com ho estava abans, vull recuperar aquelles sensacions que tenia quan començava, vull tornar a disfrutar de la velocitat sense la pressió de la victòria. Hi ha dues circumstàncies, també, que em fan veure les coses diferents. Sembla que al meu fill també l’hi agrada la velocitat i vull estar amb ell, la meva experiència li pot resultar útil, em sembla que l’hi podré  donar consells i vull estar al seu costat, i l’altra és que he tingut problemes de vista que em costa superar i físicament ja no estic tan valent com abans.

En el temps que hem trigat a redactar i composar aquesta entrevista en Pep ja ha corregut aquest ral·li de Sant Julià (podeu llegir la crònica al darrer exemplar de LaRella), i parlant l’altre dia amb ell em va dir que l’havia guanyat, que s’ho havia passat molt bé i que havia fonamentat el triomf en les passades al tram de casamiquela, recorregut que coneix a la perfecció.

Membrado-Vilamala disputant el Ral·li Esprint de Sant Julià 2018

Membrado-Vilamala disputant el Ral·li Esprint de Sant Julià 2018

Va doncs, tornem a Renault. Què significa ser pilot oficial d’una marca com Renault?
Tot té les seves coses bones i dolentes. El 2001 vaig passar a formar part de l’equip oficial Renault Catalunya, vaig ser-hi quatre anys, és a dir que tenia cotxe oficial, equip mecànic particular i totes les garanties econòmiques que em permetien entrenar i competir bé però també tenia la pressió dels resultats, l’únic que volen les marques son victòries. Com a pilot oficial sentia molta pressió perquè seguia sent amateur però m’exigien com a un professional; de totes maneres penso que me’n vaig sortir prou bé. El primer any vaig córrer amb un Clio Sport i vaig aconseguir un tercer lloc; eren unes proves molt més difícils perquè hi competien grans pilots i hi corrien molt bones màquines, tot això feia augmentar les dificultats. El 2003 em van oferir un cotxàs de primera categoria, potent com els que més, un Clio Super 1600 amb el que vaig guanyar el meu primer campionat absolut de Catalunya amb en Jordi Vilamala al meu costat. Aquí sí que vaig veure que tot l’esforç havia merescut la pena; estava molt content, competia i fins i tot guanyava als pilots que sempre havia admirat, no podia demanar res més. Aquell any vaig guanyar 6 de les 8 proves en que consistia el campionat, no és que sigui gaire aficionat als números ni a les estadístiques però soc el pilot que, de moment, ha guanyat més campionats absoluts, el que ha guanyat més ral·lis i també més trams cronometrats.

Són rècords absoluts?
Sí, sí, t’estic parlant del campionat absolut de Catalunya. Números, que llegits així semblen freds però que al darrera hi ha sacrifici, dedicació i molta feina.

“El 2003 em van oferir un cotxàs de primera categoria, potent com els que més, un Clio Super 1600 amb el que vaig guanyar el meu primer campionat absolut de Catalunya amb en Jordi Vilamala al meu costat”

Has fet mai servir simuladors per entrenar?
No, no, jo soc de la vella escola. El meu fill sí que utilitza la Playstation i es coneix tots els jocs però jo ni hi entenc res, ni tampoc m’he posat mai davant de cap simulador. La veritat és que per a mi, les xarxes socials i internet encara són “noves tecnologies”, per donar-te un exemple, tinc la pàgina web ben oblidada, www.membrado.net; aquestes coses si no s’actualitzen no serveixen gaire per res, però ara aviat ens hi posarem amb en Gil i en farem una de conjunta. El que sí faig molt darrerament és veure vídeos al Youtube, en diuen onboard i són divertits i instructius perquè mirant-los es poden aprendre moltes coses.

Com et prepares per les curses, tens algun ritual o mania especial?
Abans, tots els entrenaments els fèiem sobre el terreny, ens desplaçàvem al lloc de la cursa i recorríem els trams per conèixer les característiques del traçat. Ara ja no hi anem tant, tenim un gran arxiu amb moltes notes i els hem fet tantes vegades que ja no cal desplaçar-s’hi tant com abans. Però com et deia, hi ha una preparació física i una altra mental, i sí que realitzo tres rituals abans de cada prova.
Primer l’hi faig cantar al meu copilot les notes dels 10 primers revolts, jo em concentro i els visualitzo, això em dona seguretat. Després reso un parenostre…

…ets creient?
Sí, jo penso que tots tenim una o altra forma de fe, la meva m’ajuda a superar-me i a obtenir confiança en mi mateix, aquesta és una oració que dic sovint, em fa sentir protegit durant la cursa i em dona la concentració necessària.
I després, com a tercer ritual o no sé si mania ens agafem les mans amb en Jordi i automotivem amb frases i expressions que no t’explicaré perquè son secretes, però ja et pots imaginar, com fan molt altres esportistes abans de competir.  Però en tinc d’altres eh, no et pensis, coses petites com entrar i sortir del tram sempre pel mateix lloc, i mirar els temps només d’acabar el tram.

 

Tornem al relat cronològic. Vas seguir corrent el campionat de Catalunya?
Sí, sí, no en tenia prou amb un campionat tot i que sabia que no podia anar gaire més enllà perquè ja havia decidit no fer-me professional. El campionat cada any era diferent, més difícil, cada tram estava modificat i havíem de prendre noves notes, cada any hi havia més contrincants i cada vegada eren més bons, l’objectiu era molt alt i a la marca només l’hi interessava guanyar.  Vaig guanyar tres campionats seguits, cada any trobava nous al·licients i perfeccionava la meva conducció.

Quines són les teves proves preferides?
A mi sempre m’ha agradat córrer el Ral·li Osona, una de les proves més potents del campionat,  i concretament, el tram de la Trona és el meu favorit. Cada vegada que hi corro m’ho passo molt bé, cada victòria al Ral·li Osona és especial per a mi.

Tres campionats seguits, deu n’hi do i després…?
El 2006 vaig tenir molts problemes tècnics i no vaig poder guanyar el campionat.  Renault començava a retallar les ajudes. Estaven a punt de fitxar Fernando Alonso per a la Fórmula 1 i això va afectar a tota l’escuderia, sobretot als pilots regionals. És fàcil acostumar-se a la victòria i perdre va ser tot una decepció perquè pensava que tot s’havia acabat i mira que vaig ser segon!, vist amb la distància del temps no n’hi havia per tant. De totes maneres aquell any no tot van ser males noticies, esportivament va ser una decepció absoluta però personalment vaig rebre una de les notícies més importants de la meva vida, la Mercè estava embarassada, ben aviat seria pare.  

“S’acostava la darrera prova del campionat, el Ral·li Costa Brava, i em jugava el campionat. Dubtava d’anar-hi perquè el meu fill era a punt de néixer…”

El 2007 va néixer el teu fill, oi?
Sí, aquell va tornar a ser un any magnífic tant a nivell esportiu com personal, vam canviar de cotxe, ara duiem un Maxi Megane, i també vam passar a ser pilots semioficials, els ajuts no eren tant nombrosos i ens vam haver d’espavilar a buscar espónsors. Però vam tornar a guanyar i l’alegria potser va ser superior a la del primer campionat. Era com tornar a començar  i aquí m’agradaria explicar-te una anècdota. S’acostava la darrera prova del campionat, el Ral·li Costa Brava i em jugava el campionat. Dubtava d’anar-hi perquè el meu fill era a punt de néixer, la Mercè acabava el dimarts i jo havia de passar el cap de setmana al Ral·li, no sabia què fer. La Mercè em va dir que no em preocupés, que si passava alguna cosa em trucaria. La Mercè em va dir que no podia fallar, em va calmar i així vaig poder passar el cap de setmana concentrat en la cursa, la concentració és vital, vaig guanyar i en Gil es va esperar a néixer fins dimarts. És un gran record que tinc i que demostra el important que és tenir el recolzament dels que estimes.
Un altre record molt maco que tinc és de l’any  2003.  Com a premi pel campionat assolit aquell any i a les meves bones actuacions em van convidar a participar en el Ral·li de Catalunya que aquell any era puntuable pel mundial i un tram passava per Olost. Va ser inoblidable poder córrer una prova del Mundial a costat dels més grans, Loeb, Sainz, etc.  i assolir una, penso que meritòria, 20a posició total i 4t de la meva categoria. Aquesta és una de les fites de la meva carrera.

Tornem a les curses Pep, el 2008 vas tornar a guanyar, oi?
Sí, l’any 2008 vaig tornar a guanyar el campionat i el 2009 el campionat va passar a ser mixte. Hi havia proves d’asfalt i proves de terra, mai he estat especialista en terra i el temps que perdia en els trams de terra sempre els havia de recuperar a l’asfalt. En terra has d’improvitzar més i jo soc molt calculador i em costava adaptar-me a les circumstàncies que es presentaven sense avisar. Aquell any vaig guanyar amb un Mitsubishi Lancer Evo X gràcies sobretot a les proves d’asfalt, sabia que havia de millorar en terra i aquest es convertí en el meu objectiu, millorar en les proves de terra.
Els campionats dels anys 2010 i 2011 van ser molt complicats, vam tenir molts problemes i no vaig poder competir amb garanties degut, principalment, a la manca d’espónsors. Però al 2012 vam tornar amb força i poc després, l’any 2015, concretament al Ral·li de Cervera que precisament és de terra, vaig aconseguir la victòria núm. 50. Tot i que em considero un pilot d’asfalt ara ja m’agrada més la terra.

“Una vegada vaig guanyar un Ral·li per una dècima de segon! Imagina’t 8 o 9 trams d’entre quinze i vint minuts cadascun i al final una dècima de segon ho decideix tot”

Així ben mirat, quants campionats absoluts de Catalunya has guanyat?
Doncs mira del 2003 al 2016 he guanyat 10 campionats de Catalunya absoluts. I com et deia, a partir d’ara em vull agafar les coses d’una altra manera, competiré menys i la meva intenció és disfrutar més sense sempre estar pendent de la victòria. La concentració serà la mateixa però no em vull exigir tant. Pensa que una vegada vaig guanyar un Ral·li per una dècima de segon! Imagina’t 8 o 9 trams d’entre quinze i vint minuts cadascun i al final una dècima de segon ho decideix tot, et pots imaginar amb quina tensió es condueix. Per això et deia que ara vull recuperar les sensacions del començament. Sóc tant perfeccionista i obsessiu amb els detalls que les ganes de guanyar han provocat que hagi corregut moltes curses sense gaudir-ne, els resultat era l’únic que importava. A partir d’ara més que guanyar, el que vull és disfrutar i, si Déu vol, encara em queda temps per fer-ho.  

Tinc la impressió de què és un esport molt perillós?
Si que té un grau de perillositat, tant pels practicants com pels espectadors, però a veure, si es respecten totes les normes i es fa servir una mica el sentit comú, tant per part dels pilots com dels espectadors, no tindria perquè ser-ho. Les màquines cada dia tenen més potència però els conductors també cada dia són més conscients del perill que comporta anar tant de pressa.  Avui dia l’afició és més nombrosa que abans, molta gent va a veure les probes i busca el lloc millor per veure el traçat. Per correr s’han de tenir les circumstàncies adequades, és a dir carretera tencada i una màquina en perfecte estat, si no és així poden sorgir problemes. La velocitat segrega adrenalina que si no es controla pot ser una font d’estrès. Només es pot córrer on es pot córrer, és a dir en circuits preparats i segurs. Abans quan corria mirava la gent que hi havia als costats del trajecte per veure com animaven als corredors però des de ja fa temps no els miro, ara procuro que res em distregui de la conducció perquè soc conscient que si estic segur, no passarà res. La gent s’ha de col·locar en indrets segurs i que no corrin perill perquè a vegades surten imprevistos en la conducció que poden, de fet, ja ho han fet, provocar disgustos.

 

(1)A Olost tothom coneix en Josep Farrés, a part d’un asidu de les Nits Olostenques és un mecànic competent que va aprendre l’ofici a Vic i ara treballa al taller d’en Josep Rovira a Olost, l’altre dia vaig anar a que em posés tres en uno al pany del cotxe i vaig aprofitar per demanar-li com s’escriu el seu sobrenom perquè no en tenia ni idea de si s’escribia Taxi o Tasi; Tassi o Taçi, em va dir que s’escriu Tassi però de fet, tant és perquè tothom sap qui vull dir.