Són hores importants i els esdeveniments es precipiten. El resultat de tot plegat és incert per tothom. Sigui quin sigui el final, o el principi, la lluita, ni comença ara, ni de bon tros, s’acaba ara. La tenacitat exercida aquests dies per tota la ciutadania, serà la millor base per seguir, ara, sense descans.

La lluita del que us parlo passa per assolir un sistema polític on el centre de les coses siguin les persones i el territori, i no els diners i el capital que explotar-los genera. La lluita que hem de fer és per desenvolupar alternatives reals per destruir aquest capitalisme que provoca misèria i injustícia social. Perquè mai més es posi en qüestió el dret a l’habitatge i l’escalfor per a qualsevol persona. I, per tant, assolir un territori on qualsevol persona hi sigui benvinguda, i que com a conseqüència, la cultura sigui desbordant. S’ha de construir una república solidària amb tots els pobles, sempre que faci falta i amb el que faci falta. Hem de construir un país que cuidi les diverses llengües, perquè això només pot aportar riquesa. On l’escola tampoc tingui límits, ni d’horari, ni d’edat, ni de coneixements ni de cap altre tipus.

La república ha de recuperar la dignitat d’aquells qui van combatre el feixisme espanyol, i n’ha de trencar l’herència. Hem de saber crear un espai on tothom pugui viure en llibertat les seves condicions sexuals. La lluita també passa perquè el gènere no sigui un distintiu de res, i per tant, res no sigui distintiu pel gènere.

Una república on les decisions siguin col·lectives, col·lectives, i col·lectives, i on es pugui decidir tot, tot i tot. On faci vergonya corrompre en un sistema forjat per tothom. I ha de ser un lloc on ja no ens espantin autoritats i forces opressores que sempre ens han volgut tenir sotmeses i enganyades. La república també ha d’estar oberta a compartir-se, associar-se, desenvolupar-se i dissoldre’s, perquè de ben segur que arribarà un dia, un sistema polític i social millor. Per tot això, seguim.