Per_ Ramon Erra

Aquest juny hem començat a sortir de la cleda de la por, la prudència i l’estat d’alarma. Fent una caminada de reconnexió amb la natura, que és la manera més ràpida de revifar, em trobo l’Asun i em parla d’una exposició que ha comissariat (potser seria més idoni dir n’ha tingut cura) ella mateixa a l’ACVIC, el centre d’art que hi ha a les vores del Meder, al barri de la Calla. M’anima a anar-hi i em repta a fer-ne un escrit. Arrufo el nas, però només per dins, només pel repte: maternitat, terra, dona, art contemporani. Hi anem amb aquella felicitat de poder fer coses, mal sigui amb la mascareta. Vam quedar que ella mateixa ens faria de guia. Som a les portes del solstici d’estiu i de bon matí surt un sol covat que a la tarda farà tronar, pedregar i ploure, però això encara no ho sabem, només ho intuïm allunyats com vivim de la mare terra. En el nom de la mare, en el nom de la terra. Així es titula l’exposició. Diu el prospecte que l’exposició convida a gaudir de set propostes que canten la cultura de la vida, demostrant la capacitat que té la pràctica artística de crear un simbòlic que ens orienta en aquests temps confusos. Però no es refereix al coronavirus, quan diu temps confusos, perquè l’expo va començar un innocent 24 de gener i, després de la pausa vírica, ara torna i per això l’hem pogut veure el matí del dissabte previ al solstici. Miraré de no aixafar gaire la guitarra a qui tingui ganes d’anar-hi. Les artistes són: Isabel Banal, Raquel Friera, Lucía Loren, Olga Olivera Tabeni, Irene Pérez, Carme Sanglas i Eulàlia Valldosera. Els noms potser no us diran res, o potser alguns sí i altres no. Videoart, instal.lacions, pintura, escultura, però alerta, no és “sobre” la maternitat, avisa la curadora, la pradenca Assumpta Bassas Vila. Diu el prospecte, però també ens ho ha dit ella de viva veu: Tot i que no és propietat de les dones, la cultura de la vida ha estat custodiada, representada, viscuda i tramesa de maneres diverses per moltes d’elles… Honorar la memòria d’aquelles que ho han fet, escoltar i dialogar amb una genealogia femenina de la creació ens pot orientar en el treball polític. Entesos. Qui busqui idees prefabricades no cal que hi vagi i en canvi qui busqui el fruit d’una relació de confiança amb la natura ofert per artistes dones i mares, que hi corri (s’acaba el 25 de juliol). La no-música del plor d’un nadó, l’escultura que s’acaba de perfilar amb l’ajut de la llengua de les ovelles que busquen sal, la pintura de la dona que torna l’or al riu. I la que fa un ritual de sanació de les aigües de la mar. Ara que els temps són més confusos que mai, la naturalesa nodridora, i les dones que custodien la vida, ens orienten i ens ajuden a reconnectar.//