Poesia, heus aquí la paraula maleïda. En escollir el títol d’aquest article m’he dit “¿qui sap quants lectors desistiran de la lectura de l’article només pel fet de llegir la paraula poesia, que n’encapçala el títol?”. Bé, ja ho veieu, sóc un amant del risc; faig servir paraules que es prodiguen en l’art d’espantar lectors o que, com a mínim, els predisposen per a un sopor més o menys immediat. Tranquils, no em dedicaré, en aquest text, a escatir les causes potser ja seculars que expliquen per què el noble art de la poesia i tot el que hi té a veure són una cosa, en el millor dels casos, més aviat marginal, per a quatre lletraferits, si no invariablement vista com a un producte literari de comprensió inassequible per al comú dels humans i, per tant, avorrit, anodí, indesitjable. Que si l’ensenyament, que si la tortura de fer aprendre als nens uns versos de no sé qui de memòria, que si la poca preparació literària dels mestres, que si els valors cada cop més materialistes de la societat de consum, que si l’escassetat d’espais culturals als mitjans públics, et caetera, et caetera, et caetera. No acabaríem; ja us ho he dit: aquí no hi entraré.

El que sí que vull fer és constatar dos fets. Un ja l’he constatat: la poesia no és precisament el més mainstream dels gèneres literaris. Però deixeu-me que hi digui quatre coses més, sobre aquest punt: si la literatura, en general, ja sofreix un cert arraconament dins la societat (només cal veure Sant Jordi rere Sant Jordi quants llibres de cuiners amb massa llorer ―damunt la testa, no dins l’olla― o d’esportistes o de programes de TV passen a davant, en xifres de vendes, a llibres merament literaris), el cas de la poesia és, des del meu punt de vista, extrem (i penso que fins i tot aberrant en una societat culturalment avançada). D’altra banda, aquesta escassetat de lectors de poesia contrasta enormement amb la prolífica plèiade de poetes que hi ha actualment arreu del domini lingüístic del català i amb la quantitat i altíssima qualitat de producció poètica de què gaudeix avui la nostra llengua. I això ens porta a la segona constatació que m’agradaria fer. Com dir-ho…? LA POESIA NO CAUSA AL·LÈRGIA NI ERUPCIONS CUTÀNIES. Fins i tot: LA POESIA ESTÀ BÉ. Més encara: LA POESIA US POT ARRIBAR A AGRADAR, I MOLT. Esclar que s’ha de saber triar i que cadascú té els seus gustos, i esclar que hi ha qui no podrà gaudir mai llegint poesia, però que no sigui per no haver-ho provat mai en la seva vida adulta.

Fa vuit segles, els trobadors que conreaven l’anomenat trobar clus buscaven que el seu art fos apreciat per una minoria selecta, els bons entenedors, un públic amb el bagatge cultural suficient per poder desentrellar i captar tots els matisos d’un art inabastable per als llecs. Jo crec que avui la poesia no dona ocasió d’haver-hi cap llec si no és algú que no sap llegir o escoltar, sinó que tots som potencials bons entenedors. Per això, pensant en aquell programa de TV que desvestia de pompa i elitisme l’òpera i la vestia amb uns vulgars texans (potser fins i tot foradats), Òpera en texans, avui vull trencar una llança per un altre programa, un programa que encara no existeix, un programa que potser mai s’emetrà, però que si ho fes, potser alegraria la vida a molts: Poesia en calça curta. Semblantment al celebèrrim Angus Young d’AC/DC, etern minyó amb els genolls a l’aire, posem-nos calça curta i a jugar!