M’estreno com a articulista en aquesta publicació periòdica que és La Rella i com que no podem saber exactament l’abast ni temporalment ni comunicativament que té i amb els temps que corren, abans d’entrar en matèria, em cal fer unes quantes puntualitzacions.

Primer: No voldria ofendre ningú. M’expressaré lliurament i accepto que potser no agradarà a tothom el què digui, no és obligat estar-hi d’acord. Partim, doncs, de la llibertat d’opinió i m’agradaria ser respectuosa i que se’m respectés.

Segon: La neutralitat, anomenada modernament equidistància, no existeix. Bé, potser es pot ser neutral des d’una posició de poder i de superioritat. Ho serien els àrbitres, els jutges, els mediadors si estiguessin acceptats per les dues parts en discòrdia.

Dit això, entro en matèria i ho faig des de la meva visió de mestra encara que ja estigui jubilada.

Des del setembre que se’ns ha capgirat la vida del nostre país, res no és igual a nivell col·lectiu i social. Diuen que tenim estrès posttraumàtic, segurament, perquè hem patit i patim una realitat tossuda que voldríem que fos un malson però no ho és. És difícil acceptar una cosa que no ens agrada i no la volem de cap manera. Ens han ferit i ens fereixen cada dia mentre s’entesten en voler-nos fer combregar amb moles de molí i culpabilitzar-nos. El més greu és que es va canviant el discurs per fer-nos desdir, per retornar-nos al seny, per salvar-nos de nosaltres mateixos que somiem el que no pot ser amb tossuderia i  volem canviar el què no es pot, que no podem ser el què volem sense el permís de tots. Ens donen allarguis dient que hem d’esperar una majoria social cada vegada més gran quan saben que això és impossible.

Com es pot demanar més quòrum a una terra com Catalunya, terra de frontera i terra acollidora? Catalunya és un país de múltiples identitats i quan convé, prou que ressaltem aquesta riquesa i diversitat cultural. Políticament ens fa polèmics i diferents en matisos, ens discutim per tot i no baixem del burro fàcilment. Aquesta riquesa ens fa ser dialogants a l’hora de la presa de decisions; per això, costa de fer majories, hi ha tants partits polítics i tants caps tants barrets.

I aquí el quid de la qüestió, la identitat, el sentir-se només català. No ens podem sentir només català, ni només espanyol (dirien que són “de su patria chica”). Som del món, som del poble, som de la comarca, som del barri, som del carrer, som d’un club, som amics, som família… Però per ser d’una colla, cal ser acceptat i acceptar, cal relacionar-nos i conèixer-nos i sense comunicació no és possible. Per què renunciar a les nostres múltiples identitats? Com es fa un i es cohesiona qualsevol societat?

Amb la llengua. I aquí volia arribar. Una llengua fa un país i una societat ben relacionada. Entendre i defensar que la llengua pròpia de Catalunya és la llengua catalana és la base d’una manera de fer i pensar, d’encarar-se al món. No és menystenir de cap manera les altres llengües, cap a tres-centes*. És facilitar-ne la tasca d’aprenentatge, és entrar per la porta gran i com a membre de ple dret, amb l’eina de relació i comunicació que és la llengua pròpia d’un país. Això ho hem viscut a l’escola i en són testimoni unes quantes generacions. Hem vist com els fills feien arrelar els pares i els feien participar del dia a dia del barri i del poble. Cal encara, reivindicar l’ús parlat de la llengua catalana a nivell social i en qualsevol administració del nostre país per esdevenir la llengua de tots. Un país: una llengüa. Per ser el nostre, per ser-hi tots i per entendre’ns.

http://www.mapadelesllengues.cat/mundi