A través d’una empresa d’arqueologia em contractaven per excavar fosses comunes de la Guerra Civil, les de Prats. En un principi, com a arqueòloga no em representava més que una feina com tantes altres. Cal dir que, en aquest ofici, tot hi que hi ha especialitzacions, tant pots treballar en un jaciment romà de més de 2000 anys, com en l’excavació d’una muralla medieval o, com en aquest cas, en uns fets ocorreguts fa escassos vuitanta anys.

L’excavació començà amb força. Havien entrevistat a una sèrie d’informadors, gent del poble, per saber els punts exactes on hi havia les fosses dels soldats morts durant la batalla de Prats. Malgrat els inicis foren decebedors, ja que no les localitzàvem, finalment l’esforç donà els seus resultats, amb la descoberta dels primers esquelets a la fossa de Sant Andreu de Llanars.

La campanya seguia el seu curs, però la visita de testimonis i fills de testimonis explicant-me les seves experiències van aportar a aquell camp de treball molt més que l’excavació d’unes fosses. La veu d’aquells testimonis desgranava unes històries esgarrifoses que durant tants anys havien hagut de callar, ja fos per evitar represàlies per haver estat d’un determinat bàndol, per tancar rancúnies entre veïns o per intentar esborrar aquells records tan dolorosos de la seva memòria.

Us explicaré l’exemple d’una àvia, l’Angeleta. L’Angeleta és una àvia de quasi noranta anys, que va viure la seva infantesa al molí de Galobardes, una masia humil i freda a l’hivern, però amb un entorn meravellós, on sentia cada dia el soroll del salt de l’aigua del riu Bassí que tenia davant de casa. M’explica que, durant la guerra, al molí feien la molta del gra d’amagat, durant les nits; em transmet la por que va sentir en escoltar els dispars que anunciaven l’apropament del front…

D’entre les seves històries, em va impactar especialment la de tres nois de poc més de 18 anys, que un dia es presentaren a casa seva esporuguits, perseguits per unes tropes franquistes que els empaitaven per aniquilar-los. El seu pare els donà refugi, esperant que les tropes passessin de llarg i no entressin a registrar una casa tan humil com era aquella. Però no va ser així. De matinada, trucava a la porta del molí un general franquista acompanyat d’un escamot d’homes per registrar la casa i comprovar si hi havia algun desertor amagat. Trobaren els tres nois espantats, i de males maneres se’ls emportaren. L’Angeleta, un infant en aquell temps, recordarà sempre les paraules del seu pare: “No els mateu, no han fet res i són bona canalla!”. En va foren aquelles paraules de súplica. Camí de Prats els executaren i abandonaren els seus cossos al peu del corriol. Unes hores més tard el moliner passà per aquell punt, trobant-se en la situació dramàtica d’haver d’enterrar els cossos d’aquells tres nois, sentint la impotència d’una guerra injusta per a tothom. Durant molt de temps, una creu de fusta que els anys han fet desaparèixer recordava el punt on foren enterrats els tres soldats. Qui eren aquells nois? D’on venien? Quines eren les famílies que els havien estat esperant ansioses que tornessin de la guerra en va?

Amb les actuacions que s’estan duent a terme en el Pla de fosses de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, la Generalitat de Catalunya vol localitzar i exhumar tantes fosses com sigui possible, per contribuir així a la recuperació de la memòria històrica d’una de les tragèdies més greus viscudes en la història d’aquest país.

“L’Angeleta recorda”, vídeo de l’Ajuntament de Prats amb el testimoni de l’Angeleta de Galobardes, que també recull aquest article