La columna de Ramon Besa_

Ara que tinc temps d’estar per Perafita, més que res perquè el teletreball et permet triar on vols posar la cadira i sempre que puc  m’escapo cap al Lluçanès, m’he adonat de la sort que tenim de La Rella. No és el mateix mirar-te-la des de lluny —posem per cas Barcelona— i llegir dos i tres exemplars de cop, tants com et guarden i et fan arribar els amics i familiars quan vas de visita a casa, que tenir-la el mateix dia que surt publicada —sempre hi ha, és clar, el recurs digital i el PDF—, un moment gratificant per la novetat i per l’actualitat, que és el que distingeix el periodisme de la literatura, fins i tot quan la periodicitat no és diària sinó setmanal o quinzenal, com acostuma a passar amb la premsa de proximitat.

No ho dic per fer-ne publicitat ni per corporativisme: parlo com a lector que vol i necessita estar informat d’allò que passa a la seva terra i agraeix alhora la informació de servei, imprescindible com a guia i promoció de tot el que es fa i es troba al Lluçanès. No s’ha de confondre amb la propaganda, ni amb els canals de la comunicació corporativa, sinó que es tracta de triar i contextualitzar el que és rellevant, distingir entre la notícia i l’anècdota, feina que demana vocació, dedicació i formació; no cal oblidar-ho avui que tothom se sent periodista, et diu el que has de posar i el que no i et pot desautoritzar per les xarxes socials, un bugader on es barreja la veritat i la mentida.

Tampoc és el mateix escriure-hi com a columnista que fer la revista, tasca desagraïda perquè difícilment se’n pot viure i, en canvi, només porta maldecaps: s’han d’encarregar, editar i compaginar els textos; buscar anunciants; assegurar-ne la difusió i distribució i després aguantar la ira de a qui no li ha agradat el que ha sortit. Aquesta feinada desgasta i crema als que se’n cuiden, convertits en sac de tots els cops, fins al punt que al final ja no queda ningú que se’n vulgui fer càrrec. És el que té parlar de gent que et trobes pel carrer i de coses que no tothom vol que se sàpiguen o de les que hi ha diferents versions. Ho dic perquè tinc la sensació que creix l’interès pel que diu La Rella i decreix l’interès per cuidar-se’n.

Hauríem de trobar la manera d’assegurar-ne la continuïtat a partir de l’idea que una bona revista necessita de periodistes, o de gent que li agradi l’ofici, i no de portaveus dels poders fàctics. Estaria bé mimar els que fan La Rella perquè són els que vigilen i no els que s’han de sentir vigilats.//