Viure sense sortir gaire de casa

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”3_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_font_size_last_edited=”on|desktop” custom_margin=”10px|20px||20px” custom_margin_tablet=”|||20px” custom_margin_last_edited=”on|desktop” text_font_size=”16″ text_font_size_phone=”13″]

Crec que en alguna Rella ja vaig explicar que el que faig per escriure aquesta columna és mirar què es cou al meu voltant, escollir el tema que m’interessa i començar a escriure. El que em passa aquests dies és que no em passa res. De fet el més interessant que m’ha passat els últims 50 dies és aprendre a portar un transpalet. I no és que doni per gaire el tema: endavant, endarrere; a la dreta, a l’esquerra; amunt i avall.
A veure que sí que passen moltes coses, de fet moltíssimes, a alguns els en passen masses i tot. Això del coronavirus ha fet que la imaginació de la gent es desperti d’una forma extraordinària, quasi tant com les seves ganes de fer exercici a casa. Confesso que jo també m’hi vaig enganxar al principi però vaig veure que això no està fet per mi. No tinc força de voluntat per anar a un gimnàs no sé en quin moment vaig pensar que la tindria per fer-ho al menjador de casa. Com tampoc és per mi dedicar-me a fer mil manualitats, ni pastetes, ni pastissos (tot i que tinc una mena de do pels que porten xocolata, que sempre em queden bons).
No em puc concentrar i no passa res. El meu cap no deixa de distreure’s amb detalls fútils. De fet mentre escric això només puc pensar amb l’olor de ceba fregida i curri que fa tota la casa perquè la meva companya de pis fa sopar. I de cop recordo que ja és el Ramadà i que on ara visc no fa l’olor de harira que feia Sant Bartomeu quan la fàbrica encara estava oberta i els pisos de davant de casa eren plens de marroquins. Ara jo ja no hi visc i molts d’ells tampoc i res és el que era, però malgrat tot arribarà la festa petita i després la festa del xai. I tot seguirà igual de diferent de com ha estat sempre.
Veig que sí que se m’ha enganxat una cosa d’aquest confinament, la moda de fer frases cohelianes que no volen dir res però que sonen molt bé. Per sort, encara no he arribat a la fase de les frases d’autoconvenciment, del tot anirà bé i d’aquests virus el superarem juntes. De fet l’únic lema que em representava i encara em representa és el “tots som súpers, tots som grans, siguem petits o gegants”.
I així estem, amb dies amunt i dies avall. I no, no tinc Netflix per passar les estones i dono gràcies eternes a TV3 a la carta, a les Teresines i La Memòria dels Cargols. I sí, podria llegir molt perquè tinc molt temps però tampoc ho faig. De fet vaig començar un llibre i encara no l’he pogut acabar. I allà està, supermono a la tauleta de nit, no es mou, no es queixa. I jo tampoc. Ens fem companyia i res més. El que ell no sap és que jo em plantejo abandonar-lo per un de nou, total amb la mà de coses que he deixat de fer aquests dies no vindrà d’un llibre. I no és per ell, és per mi i la meva nova normalitat.//

[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_4″][et_pb_image admin_label=”Image” src=”http://larella.cat/wp-content/uploads/2017/10/OPINIO_carolinafont.jpg” show_in_lightbox=”off” url_new_window=”off” use_overlay=”off” animation=”left” sticky=”off” align=”left” force_fullwidth=”off” always_center_on_mobile=”on” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”] [/et_pb_image][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]

Entrada similar