“Portem idees al local i les desenvolupem a cops de mall”

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”4_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_font_size=”18″ text_line_height=”1.9em” text_font_size_last_edited=”on|phone” header_font_size=”79px” header_line_height=”1.1em” text_font_size_phone=”16″]

Entrevista als Nyandú, el Ferran Orriols, el Roger Orriols i el Rubèn Pujol

Per_Robert Jové

Decidits a no acabar amb el temperi, el grup de rock de la Torre d’Oristà, Nyandú, acaben de publicar el seu tercer disc, que no és únicament el que va darrera del segon sinó que significa un pas endavant, tant pel que fa a la música, com en l’evolució global de la seva obra; perquè els discos són això: obres d’art, i els músics artistes. Ens trobem al seu ja mític local d’assaig a un cobert de La Torre. Encara no s’ha amagat el sol, però ja comença a fosquejar, i encetem una conversa que ves a saber fins on ens durà….

Ferran: a La Torre ja estan acostumats al temperi. Vam començar el grup en l’adolescència, quan el rock català ja anava de baixada. Escoltàvem els discos que ens ensenyaven el cosins, en Jordi Felip i l’Albert Met, coses com: Metallica, Red Hot Chili Peppers, Nirvana, etc. En aquells temps la MTV posava una música fabulosa durant tot el dia. Els nostres referents van començar a ser aquests grups.

Ja fa tres anys del Bum…, no és molt temps? Es pot saber què heu estat fent fins ara?
Ferran: Home, això que és molt temps és relatiu, eh… Tots tenim les nostres feines; malgrat sortir a la ràdio, i que tinguem certa repercussió pública, no podem viure d’això. Havent acabat el Bum!, el vam presentar per tot Catalunya i les Illes Balears durant 10 mesos. Van ser 70 i pico concerts, amb el corresponent desgast físic i emocional que comporta anar amunt i avall cada setmana. Després vam agafar un parell de mesos de descans i a tornar-hi. Ja teníem tonades i idees, i va començar a rodar l’elaboració del disc que va durar un any i pico. La feina ben feta necessita temps. Composar i crear és una feina que no s’atura mai, sempre hi ha una imatge, un so, o unes paraules que t’inspiren.
Roger: El que està molt clar, és que si fóssim professionals, si poguéssim viure d’això, haguéssim anat més de pressa. Però no és fàcil combinar la nostra feina, que és el que ens dona per viure, amb el que volem que sigui Nyandú, perquè requereix dedicació i esforç.
Rubèn: Mai ens hem marcat dates límit per treure el disc. Aquest l’hem treballat sense presses, buscant “coses noves” i amb l’objectiu d’elaborar un producte de qualitat.
Roger: Ostres, fixeu-vos en una cosa: som tres (tot i que enguany hem augmentat en el directe amb la incorporació de Jordi Blanqué), i aquest és el tercer disc, que casualment entre cada disc hi ha hagut un període de tres anys. Per a nosaltres el 3 és un bon número.

El disc es titula Fernando Rogelio Estévez i el vau presentar a Vic pel Mercat de Música Viva, oi?
Ferran: Primer de tot, per allà mig agost vam treure un single, el Club dels 27 amb un videoclip fet de gifs animats del que estem molt contents. No us imaginaríeu les hores que vam passar fent-lo, sobretot en Roger buscant gifs animats que anessin bé, i sincronitzant-los amb la música!

 

Ferran: El dia 31 d’agost va sortir el disc sencer a totes les plataformes digitals i el 15 de setembre va arribar en format físic a les botigues. No ens agrada la descàrrega lliure perquè pensem que menysté l’acte de creació. Fer un disc costa diners i hores invertides. Nosaltres intentem oferir un producte professional en el que hi intervé molta gent, no només nosaltres, i això té un valor. Per això el fet de pagar per una obra és un reconeixement implícit a la feina feta. No ens agrada la costum aquesta, que sembla s’està imposant, de la gratuïtat de la cultura.
Rubèn: La gent paga per una entrada a futbol, per anar a ballar, etc. Però sembla que els hi sàpiga greu pagar per escoltar un grup de rock, deuen pensar, -total, per què? Si vindrà de franc per la Festa Major?-. En això les Administracions tenen part de responsabilitat. S’està creant una mena de cultura de la gratuïtat que beneficia sempre als mateixos, i els que comencen ara encara ho tenen una mica més magre. El rock és una manifestació cultural com una altra, i nosaltres és el que fem. Et pot agradar o no, però que ningú dubti que som una banda de música que procura fer les coses ben fetes. Respecte al format, penso que el suport físic ja no té el mateix sentit que abans, la venda en suport físic avui dia és gairebé simbòlica
Roger: fins i tot per arribar a disc d’or ja no cal vendre tantes copies com abans. La gent quan compra el disc ja l’ha escoltat. Avui dia per donar a conèixer el que fem és imprescindible tenir presència a les plataformes socials, ara és la forma més ràpida d’arribar a la gent i la retroacció és gairebé immediata. El disc s’ha convertit en una mena d’objecte de culte. Com diem a dins el disc, si fer-lo és un acte d’amor, comprar-lo també.

Si fer un disc és un acte d’amor, comprar-lo també

Va costar posar nom al disc?
Ferran: No va ser senzill triar el títol. D’entrada pot semblar estrany, però que no ho és el món d’estrany? Volíem fugir de la frase senzilla. Totes les que se’ns ocorrien sonaven ja fetes. Al començament aquest títol era una conya que ens fèiem entre nosaltres, però després hi vam anar veient l’encant, i al final ens vam decidir per aquest.
Roger: El títol, tot i que pot sorprendre i desorientar a algú, és molt coherent amb el concepte global que té l’obra. Lliga també amb l’imaginari que tenim del poble.
Rubèn: Ens han preguntat molt pel títol. Els tres noms també simbolitzen la nostra unió. Penso que ha estat clau pel que hem fet fins ara: la unió entre tots tres fa que Nyandú tiri endavant. Busquem un so que ens defineixi i creiem que anem pel bon camí.

Gràficament el vostre disc anterior era blanc i clar, una mena d’explosió d’alegria i colors; el treball artístic d’aquest, en canvi, és més aviat fosc, aquest enfosquiment està en relació amb la música?
Ferran: En absolut. De fet, l’època del Bum! va ser molt més fosca per a nosaltres. Bum! era una explosió d’alegria que ara a mi em sembla un pèl forçada. El disc em segueix agradant molt, però ara el trobo una mica naïf i a mi em costa entendre aquestes coses que només traspuen alegria; em sona a falsa impostura. Aquest, en canvi, jo no el veig gens de fosc, és un disc molt més íntim i reflexiu. Encara que pugui parlar de temes tristos i foscos, hi ha una espurna d’optimisme en tots ells que els fa brillar. De fet, a mi m’inspira més la foscor que la claror. Estic molt content de totes les lletres i de la música de les cançons perquè hem aconseguit el que volíem fer.
Rubèn: Un dels altres temes que hi ha implícits en el disc és l’orgull de ser d’un poble petit, sentir-nos de La Torre. La sort que vam tenir de passar la nostra infància aquí, i tot el que ens ha ensenyat créixer en aquest univers rural, perquè malgrat visquem tots a Vic per motius professionals, sempre serem del Lluçanès. Si mai tinc fills, vull que creixin i es formin a La Torre.
Roger: També té una part crítica, Glòria, per exemple, és un tema molt crític amb la societat que ens ha tocat viure. Tot i que potser no és tant evident com en temes d’altres grups que ho diuen tot més explícitament, però no deixa de ser crític amb el sistema.

Totes les lletres les ha escrit en Ferran?
Sí, les lletres són meves. Durant tot aquest temps també em sembla que he canviat una mica la manera d’escriure. He llegit força coses noves que m’han ajudat a trobar la meva veu i assolir aquest to que té el disc. Potser no hi ha tantes de cançons escrites en primera persona com en d’altres discos; aquestes potser estan més meditades i destil·len menys visceralitat. Recordo que al final de la gira de Bum!, després de tants bolos, les lletres de les cançons ja no em deien res, no es movien d’allà. Jo volia escriure una cosa que no em cansés mai de cantar, que cada vegada hi pogués trobar un aspecte sinó diferent, si que em motivés prou per interpretar-les amb un bon ànim.

És un disc molt més reflexiu, nostàlgic, íntim i sincer. Encara que pugui parlar de temes tristos i foscos hi ha una espurna d’optimisme que els fa brillar

On el veu gravar?
Ferran: Als estudis Ultramarinos amb en Santi García com ho vam fer amb l’anterior. Aquí tenim uns estudis molt bons, i en Santi ha entès molt bé l’aroma de la nostra música. Des del primer dia sap el què volem fer.
El plantejament de gravació d’aquest disc ja va ser diferent des del començament. Hem procurat fer una cosa coherent des de la diversitat. Jo portava una idea al local i començàvem a desenvolupar-la, després la treballàvem individualment i gravàvem el resultat. Amb tot aquest material previ vam anar a l’estudi de gravació i després amb la visió d’en Santi García tot va ser molt ràpid.

Ara esteu de promoció, oi? Teniu concerts programats? Heu rebut ja les primeres reaccions de la gent?
Ferran: Si estem en plena promoció: entrevistes i sobretot ràdio. Doncs fins ara [en el moment que vam parlar amb ells, havien fet tres concerts]. La

rebuda està sent molt maca. S’acosta gent que no ens havia escoltat mai a felicitar-nos i sembla que els hi agrada. Fins ara la retroacció està sent molt positiva. Ja tenim forces concerts contractats i al directe portem una novetat…..
Ruben: L’elaboració d’aquest disc ha estat un procés llarg i dur, per això la perspectiva que et dona la gent és molt important ja que t’ofereix informació de com es reben les cançons i t’ensenya a ser conscient del que fas.

 

Dius que al directe hi ha una novetat?
Ferran: Sí. Hem fet un disc musicalment més complex i necessitàvem algú més per defensar-ho en directe. Hi ha matisos i sons que no haguéssim pogut fer sols. Per això ens acompanya en Jordi Blanqué, un excel·lent guitarrista de Prats amb qui de seguida vam connectar.

Parlant del Lluçanès, com veieu l’actualitat política de la comarca?
Rubèn: Un dels temes del disc també és el territori. El Lluçanès és una unitat territorial es digui com es digui. Respecte a l’evolució dels darrers anys, jo penso que l’administració no va saber traslladar les preguntes i les informacions claus a la població. Hi ha prou elements cohesionadors de la població com per que siguem considerats una comarca. Així doncs la consulta va tenir el resultat que tots coneixem i no va satisfer a ningú. Sap greu que els pobles no es posin d’acord
Roger: La nostra generació ja ha crescut sense les barreres i desconfiances entre pobles que hi havia abans. Ens sembla impossible que algú pugui negar que tenim les característiques geogràfiques i socials necessàries per ser considerats comarca.

Què significa aquest disc per a vosaltres?
Ferran: El tercer sempre és un disc molt important per un grup, és quan es confirmen o desmenteixen els presagis dels crítics, i el que és més important: els nostres objectius. De moment estem molt contents i satisfets amb el resultat i l’acollida. Penso que el motor de la nostra banda és el directe. Aquí és on donem tot el que tenim i ens ho passem genial. Tot i que els bolos demanen molta energia, gairebé tot ens ho fem nosaltres (muntar, desmuntar, carregar amunt i avall les eines) i portem un equip voluminós. Volem gaudir del directe.
Rubèn: Jo recordo molt bé quan érem nanos i anàvem a tocar, eren unes estones que mai oblidaré, allà es va forjar la nostra amistat que dura fins ara; quan ens vam adonar que podíem fer quelcom en el món de la música. I aquest tercer disc, en certa manera també parla de l’evolució d’aquesta amistat. Hi ha temes que parlen de nosaltres, tot i que tothom s’hi pot sentir identificat perquè són temes universals.
Roger: Jo del que tinc ganes és de començar-lo a rodar fort. Quan més gaudeixo és a dalt de l’escenari amb el contacte del públic. Em poso nerviós si alguna cosa no rutlla, però les sensacions que sento tocant no les trobo enlloc més. Estic segur que aquest disc el gaudirem molt quan el toquem en directe.

Un dels temes que hi ha implícits en el disc és l’orgull de ser d’un poble petit; sentir-nos de La Torre; la sort que vam tenir de passar la nostra infància aquí

 

El vostre productor és en Miqui Puig, un mite en la història de la música d’aquest país…
Ferran: A veure, la tasca de productor té més a veure amb l’aspecte musical. En Miqui és el nostre mànager. Des de 2015 estem a la seva discogràfica, LAV records, i sempre ens ha ajudat i orientat en la nostra carrera. Però a nivell musical no s’hi ha posat mai. Sempre ens ha deixat total llibertat creativa perquè confia en nosaltres. A mi personalment m’ha donat molt bons consells i crec que hem establert una relació personal molt maca. Jo li estic agraït. M’hi he emprenyat i tot amb ell, però m’ha fet evolucionar.
Ruben: Poca gent deu haver-hi com en Miqui Puig, tant coneixedors de la música que es fa avui dia com dels clàssics de tots els temps. Ha sigut un guia. Sempre ens ha traslladat que allò important és fer bones cançons, ens ha orientat; la feina d’un bon mànager. La veritat és que és tenim una gran sort que estigui amb nosaltres.
Roger: És un dels tios més autèntics que hi ha. Heu d’escoltar el seu programa de radio “Pista de fusta”.

Fer una cançó de pop deu tenir la seva feina. Com es fa una cançó?
Ferran: Molts grups han fet cançons de pop magnífiques, però no existeix una formula per fer la cançó perfecta. Que una cançó surti bé depèn de molts factors.
Rubèn: És veritat, no existeix una formula màgica per fer la cançó perfecta, però nosaltres tenim un mètode per fer les nostres.
Ferran: Exacte. Les idees poden néixer en el moment menys esperat. Per això cal estar preparat. Primer de tot sol arribar la melodia o una frase, que jo solo caçar amb el telèfon o una llibreta. Després, a casa meva la començo a treballar amb la guitarra una mica, i hi poso alguna veu per donar una idea del què pot ser (però no pas encara la lletra perquè aquest és un altre treball). Finalment aquestes idees les porto al local d’assaig.
Roger: Després els hi comencem a fotre cops de mall. És a dir, els hi apliquem una mena de procés de desconstrucció que condueix a la construcció final del tema. Aquesta és una etapa en que tothom hi diu la seva. Provem coses algunes de les quals ens agraden i d’altres queden automàticament descartades. A vegades el tema surt de seguida, però d’altres vegades és més difícil; donem voltes i voltes a les coses i ens costa trobar el so ideal. La bateria és el primer pas, i hi ha una feinada que no es pot imaginar adaptant ritmes i provant-ne de nous perquè els primers no coincideixin amb les novetats proposades. Una feinada.
Rubèn: Després nosaltres mateixos enregistrem el tema i el podem avaluar al local, abans de dur-lo a gravar. Aquest és potser l’aspecte més diferent respecte els altres dos discos, i que ens ha permès presentar un disc elaborat a consciència.
Roger: A veure, jo he de dir que aquest m’ha costat molt. En alguns temes, quan arribava a l’estudi encara no tenia clar quin ritme hi anava, però allà entre aquest parell i en Santi García la cosa s’anava aclarint.
Ferran: La feina d’en Santi García de Ultramarinos ha estat decisiva. Ell ha entès perfectament quin so volem tenir, i els seus consells de producció musical han estat molt importants per a nosaltres.

La xerrada ens porta a parlar de molts temes: alguns de ben llunyans, com l’ambient musical de qualitat del bar Atmosfera de Torelló, on els Nyandú eren assidus; o de diversa gent que ha set part de la seva música, a qui dediquen l’última cançó del disc, Vostra.
Quan acabem la conversa ja es ben fosc, tanquen el llum del local i tothom marxa al seu cau amb un somriure a la mirada perquè les cabanes es segueixen aguantant. Una cançó de Fernando Rogelio Estevez diu: “no em foteu cabal que sempre vaig a èpoques”. Aquesta deu ser la tercera època dels Nyandú i la cosa promet. Anar endavant. Sort músics, ens veiem als concerts.  

 

 

[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]