«Tothom ha de tenir l’oportunitat de participar de la pràctica artística»
Rosa RODRÍGUEZ MALÉ
Rosa Rodríguez és actualment la directora de l’EMAL, l’Escola de Música i Arts del Lluçanès, però ha estat vinculada al projecte des dels inicis. Va ser cap d’estudis l’etapa en què Laia Pujol era la directora, i després en va agafar el relleu.
Ha vist néixer i créixer el projecte. L’ha explicat i el continua explicant, perquè l’EMAL és un projecte en moviment, que s’adapta a la realitat canviant del Lluçanès. L’EMAL és una escola de música singular. Com explica la Rosa Rodríguez, mentre que a d’altres escoles t’obliguen a cursar tres o quatre assignatures combinant instrument i llenguatge musical —que té tot el sentit fer-ho—, a l’EMAL no. No s’obliga a ningú a desplaçar-se a un altre poble per fer una assignatura. Això fa que l’escola també sigui diferent, perquè la identitat de l’EMAL neix de la realitat del Lluçanès. Una escola per una comarca.
AQUEST ÉS EL DESÈ CURS DE L’EMAL. DÉU-N’HI-DO
Sí, de fet ja comencem a preparar activitats per celebrar-los. La idea és començar-les abans de Setmana Santa i, l’octubre o novembre de l’any que ve, volem fer una macrobanda.
UNA MACROBANDA?
Sí. L’EMAL té una banda pròpia, el que passa és que no acaba de funcionar. Malgrat que és una banda gratuïta i que a més deixem l’instrument si la persona no el té. Però hi ha un moment, sobretot quan els alumnes passen a l’Institut, que es desapunten. I per això volem crear aquesta gran banda, perquè vegin com és tocar en un grup gran. Perquè és molt xulo i com més gent hi ha, més xulo és.
La idea és poder implicar músics de tota la comarca, encara que no hagin passat per l’EMAL. Al Lluçanès hi ha molts músics de vent, molts d’ells vinculats a entitats de cultura popular, això ens identifica molt com a territori.
TAMBÉ ÉS UNA MANERA DE CREAR VINCLES ENTRE PERSONES DE DIFERENTS POBLES?
Sí, clar. Jo crec que quan penses en un projecte cultural, ja penses en què la gent es trobi, no? És a dir, la cultura la crea la gent, nosaltres ajudem i els posem les eines. Però la gràcia és precisament que la gent es conegui i surti de casa.
En un context com l’actual on l’individualisme és una tendència en creixement, que la gent surti, es trobi i faci coses, és necessari.
SOU UNA ESCOLA RURAL I ADAPTADA A LES NECESSITATS DEL TERRITORI.
Si no fos així, no funcionaria. Si tu fas una oferta que no interessa a ningú, no trobaràs cap resposta. El concepte inicial és que tothom tingui l’oportunitat de participar de la pràctica artística d’una manera activa. I és això el que busquem amb els cursos i tallers que impulsem.
TAMBÉ NECESSITEU ELS AJUNTAMENTS. ÉS DIFÍCIL LA COORDINACIÓ?
Hi ha molts ajuntaments implicats i hem d’anar explicant el projecte cada any, sobretot quan hi ha canvis de govern, però és normal. És un servei que ofereixen al municipi, però no és seu i cal fer aquesta feina de tornar-ho a explicar, que vegin que es poden fer coses a un preu no gaire alt. També s’hi ha de sumar el fet que d’un any per l’altre poden
canviar molt les coses. De cop en un poble potser hi ha un grup més nombrós de nens i nenes d’una determinada edat
que volen fer un curs o un grup d’adults, o que de cop no n’hi hagi cap. Clar, cada curs és supermòbil i s’hi ha d’estar a
sobre perquè tot segueixi endavant. Diguem que no és un projecte que funcioni sol.
US HA PASSAT DE TENIR UN CURS PLANTEJAT I DE COP HAVER DE CANVIAR LES COSES?
No, això no. Però sí que hi ha anys que som en uns pobles i després ja no. Aquest curs per exemple, tornem a anar a Oristà, que feia molts anys que no hi anàvem. Tot perquè hi havia interès de les famílies, es van posar en contacte amb nosaltres, llavors vam parlar amb l’Ajuntament i ens han rebut superbé. Sempre hi ha aquest punt de negociació.
COM FUNCIONA? HI HA UNES CLASSES FIXES I ALTRES QUE VAN VARIANT?
Nosaltres tenim diferents programes. Per una banda, hi ha els cursos de llarga durada, que van de setembre a juny. Per altra, els tallers trimestrals. I llavors, també fem projectes comunitaris concrets, que són gratuïts i tenen diferents durades. Aquí hi trobem les bandes escolars, els projectes de teatre musical a l’Institut, també anem al centre obert, i també hi ha el projecte de música a les escoles bressol. Cal dir que ja fa dos anys que anem a totes les escoles bressol del Lluçanès.
COM DECIDIU QUINS CURSOS FEU?
Els de llarga durada, l’oferta és tancada perquè els fem els professors que estem en plantilla. El que adaptem és l’oferta de cada poble. També mirem que no coincideixin les activitats. Si es fan classes de guitarra a tres pobles, potser no en cal un quart. I també hem de mirar que quedi equilibrat, sobretot pel que fa als instruments. Tenim els que tenim.
D’ON SURTEN ELS INSTRUMENTS?
Depèn. Els instruments que utilitzem per als cursos de llarga durada, els que tenim als equipaments, són de l’EMAL.
Amb els de les bandes escolars, funciona diferent. Per exemple, a Perafita són de l’AFA i els de les bandes de Prats, els va comprar la Fundació Doctor Grau i són de l’Ajuntament.
QUANTS ALUMNES SOU A L’ESCOLA?
Des del primer curs fins ara ha anat creixent. Al segon curs hi va haver una gran pujada i va passar el mateix quan vam obrir els grups d’adults. Però ara devem estar al voltant dels 165 alumnes entre llarga durada i tallers.
TAMBÉ FEU UNA TASCA MÉS CULTURAL ORGANITZANT FESTIVALS COM L’INTRÚS. PER QUÈ?
Diguéssim que és fruit d’un buit. Al Consorci del Lluçanès no hi ha tècnic de cultura. A veure, hi ha la part de turisme i la part de patrimoni, però no hi ha ningú que pensi una programació cultural a escala comarcal, i al final va sortir una mica sol. L’Intrús, per exemple, va ser proposta d’un professor, vam trobar una subvenció per finançar-ho i endavant. En el cas de la Païssa va arribar una subvenció, era un projecte xulo i va ser un: Podem fer-ho? Doncs fem. És això que deia, si no hi ha ningú que ho faci, ho fem nosaltres. Quan explico el projecte a gent de ciutats més grans, costa d’entendre tot això. Clar allà tenen els seus tècnics de cultura, probablement els tallers allà els organitzen els centres cívics… No hi ha el buit que tenim aquí. I l’EMAL és un projecte molt d’aquí.
L’EMAL VA NÉIXER DEL CONSORCI, QUÈ PASSARÀ QUAN HI HAGI LA COMARCA?
A nosaltres ens han dit que no patim, que tot continuarà igual. Jo el que he traslladat sempre és que hauria de continuar sent un projecte de 13, però també per un tema d’estabilitat del projecte. Clar si de cop desapareixen uns quants municipis no sé com se sostindrà econòmicament. I aquí hi ha un altre tema, les escoles de música de Catalunya
estem infrafinançades pel Departament d’Educació. Tenim la sort que aquí no se n’ha de fer càrrec un ajuntament sol,
que és una cosa molt habitual. El punt fort de l’EMAL és que els ajuntaments treballen conjuntament per sostenir-lo, i l’esforç econòmic que han de fer és molt menor. Jo crec que això és un punt que han de tenir en compte.
S’HA DIT DE TRASLLADAR PART DE L’EMAL A L’ORIENT. N’HEU PARLAT?
No. Nosaltres sempre hem dit que necessitem més espai. És una evidència per la mida de les classes, no ens podem repartir prou bé com per no haver d’utilitzar altres espais. Anem molt sovint a l’escola Lluçanès perquè no tenim més lloc. Nosaltres l’espai el fem servir de dilluns a divendres a la tarda i sempre hem dit que no ens fa res compartir-lo. Hem demanat que pugui ser l’Orient, però també se’ns ha fet alguna altra proposta, com ampliar el pati. A nosaltres ens és igual on, però la demanda és que necessitem més espai.//
INFRAFINANÇADES, PERÒ SENSE PERDRE EL COMPÀS
Hi ha projectes que demostren que ensenyar música i fer cultura va molt més enllà de fer classes i tallers. Projectes que, fins i tot quan les circumstàncies van maldades, troben la manera de seguir fent sonar els instruments, les veus i sobretot les persones. L’EMAL n’és un exemple. Durant la pandèmia, quan tot es va parar i les classes es feien amb grups bombolla, des de l’EMAL van impulsar la Cantata de les escoles del Lluçanès. Un projecte que va connectar nens i nenes de cicle mitjà de les diferents escoles del Lluçanès, que, malgrat no poder compartir aula, sí que podien compartir un projecte. Perquè en una comarca com el Lluçanès, el paper de la cultura i dels qui la fan i l’impulsen és imprescindible. La cultura és comunitat, és crear espais de trobada, és fer, és entendre que cal donar a tothom les mateixes oportunitats per poder fer. I això és el que han estat fent des de l’EMAL aquests últims deu anys. I tot plegat, en un context en què les escoles de música de Catalunya —com totes les altres escoles— denuncien l’infrafinançament que reben des del Departament d’Educació, que fa més difícil sostenir aquests projectes. Però l’EMAL segueix fent camí, buscant altres fórmules i demostrant que un projecte sostingut entre molts és més fàcil de mantenir.
