“Encara avui en dia no soc capaç de dir que estic curada”

JÚLIA PARÉ DEIG

A Prats de Lluçanès, escrit per la Carolina Font Usart

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA), tal com els defineix el Departament de Salut, són trastorns mentals que es carateritzen per alteracions en la forma de pensar, de sentir i de comportar-se en relació amb l’alimentació, el pes o la figura. No són trastorns que apareguin de cop i volta: hi ha molts factors que influeixen en la seva aparició. Si apareixen cal buscar ajuda professional immediatament.
Però, més enllà de qui ho està patint, també cal tenir en compte qui cuida. La família i la parella són agents claus en el suport a la recuperació. Per això, des de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), s’organitzen grups de suport i acompanyament per a familiars. Són espais on poden compartir angoixes i resoldre dubtes. L’ACAB és una entitat sense ànim de lucre; va néixer el 1992 impulsada per familiars i especialistes de l’Hospital Clínic.

QUÈ ÉS UN TRASTORN DE CONDUCTA ALIMENTÀRIA?
Per mi, un trastorn de conducta alimentària (TCA) és la punta de l’iceberg; a sota hi ha emocions, situacions i fins i tot neurodivergències mal gestionades. En l’àmbit individual i també a nivell de l’entorn, hi ha situacions que no s’han pogut cuidar bé i a partir d’això, han de sortir per algun lloc. En el meu cas, per exemple, va ser un trastorn alimentari. En altres casos també hi ha addicions o consum.

VAS SABER QUE HI HAVIA SENYALS D’ALERTA O VA SER EL TEU ENTORN QUI HO VA VEURE?
Ara soc conscient d’haver tingut algun símptoma a partir dels 13 anys. També hi havia una crida d’atenció cap al meu entorn, però no acabava d’haver-hi gaire resposta. Però no va ser fins als 16 anys que vaig demanar ajuda a la infermera de l’Institut. D’allà em va derivar al CAP de Prats i, a partir d’aquí, em deriven al centre de salut mental de Vic. Des d’aleshores he anat a diferents terapeutes, però no és fins al 2024 que faig el tractament que per mi ha estat el punt d’inflexió.

CREUS QUE VA SER IMPORTANT PER TU TENIR UN DIAGNÒSTIC, PODER POSAR UN NOM A ALLÒ QUE ET PASSAVA?
Sí, per mi el tema del diagnòstic ha estat la clau. M’han ajudat a entendre’m un munt i m’han permès treballar-ho des d’on s’havia de treballar. Per mi, si el diagnòstic es fa d’una manera professional i es tracta no només en l’àmbit mèdic, sinó també psicològic, emocional i mental, és una sort tenir-lo. A part del TCA, em van diagnosticar TDAH i altes capacitats. A mi, això m’ha ajudat a entendre’m i a ser molt més compassiva amb mi mateixa. Això no vol dir ser de sucre, però m’ha ajudat a entendre que jo tinc aquesta tendència perquè el meu cervell funciona d’una determinada manera.

COM VA SER LA DARRERA TERÀPIA?
Jo vaig demanar la baixa perquè ja no podia més. Vaig tocar fons emocionalment, estava molt malament.
Arran d’això, la meva germana em va posar sobre la taula que hi havia un centre on ella tenia coneguts que hi havien tingut contacte, i n’estaven molt contents, i vaig dir-me: provem-ho. A la primera visita vaig dir que no ho podia fer. Em van ensenyar els preus i no ho podia assumir. Estem parlant que un ingrés, dormint allà, val 6.000 euros al mes.
Però després d’un mes pensant-hi, vam anar a demanar si hi havia altres alternatives més econòmiques, com l’ingrés de dia.

I HI VAS INGRESSAR?
Vaig ingressar el dilluns 8 de juliol, el pitjor dia de la meva vida.

COM VA SER L’INGRÉS?
Va ser com entrar en una presó, tot ple de normes i de restriccions. Era un sistema molt autoritari, que jo segueixo sense
estar-hi d’acord, però que m’ha salvat la vida.
Al principi estava quatre dies a l’hospital de dia i anava a dormir a casa. Al cap d’un temps, van ser tres dies, després dos, fins que vaig poder marxar a casa. En total, sis mesos.

QUINES NORMES RECORDES?
No podíem estar mai dretes: havíem d’estar assegudes tota l’estona. Per exemple, nosaltres teníem les hores d’anar al lavabo pautades i, mentre esperàvem que ens toqués el torn, estàvem assegudes al passadís. A més, el lavabo sempre havia de tenir la porta prou oberta per veure que no hi tiressis alguna cosa a dins. Al principi hi havia dies que feia un pipí en tot el dia i perquè ja no podia més. Anaves a un altre lloc i t’havies d’asseure un altre cop, moure’s es contemplava com un símptoma. A l’hora de menjar començàvem totes alhora el primer plat i ens l’havíem d’acabar abans d’un quart d’hora. Tampoc podíem tenir les cames creuades quan menjàvem, perquè no ens hi amaguéssim res, havíem de tenir els dos peus a terra. Hi havia normes molt estrictes que, per mi, no tenien sentit i que em van costar un munt. Jo em vaig enfadar molt sempre.

PASSATS SIS MESOS ET VAN DONAR L’ALTA PERQUÈ ESTAVES CURADA?
No. Quan et donen l’alta vol dir que pots començar a viure en societat perquè pots controlar el símptoma.

PER IL·LUSTRAR AQUEST SÍMPTOMA HAS CREAT L’URSU, UN PERSONATGE QUE T’ACOMPANYA A L’INSTAGRAM @LAJULIAILAURSU. COM VA NÉIXER?
Ve de la pel·lícula de La Sirenita, que ja havia vist de molt petita, però la vaig reaprendre. La relació entre l’Úrsula i l’Ariel: un personatge que semblava que li volia bé, però que, al darrere hi havia una maldat enorme. Referir-me a com es comportava l’Úrsula em va anar molt bé per poder dir: ostres és això el que tinc; és una veu, que no deixes de
ser tu, que t’estàs convencent que allò és el millor que pots fer, quan en realitat t’estàs destruint. I aquí va aparèixer l’Úrsu a la meva vida i em va ajudar a explicar el que em passava des d’un punt de vista que la gent podia entendre.

ARA JA CONTROLES L’ÚRSULA?
Ara puc dir-li: això no va de tu, no m’has de dir què he de fer. Però, encara avui, no soc capaç de dir que estic curada, perquè no ho estic, i les recaigudes hi són. I no la desitjo, ni la vull, però pot serhi, i si hi és, farem el que s’hagi de fer. Quan et donen l’alta comences a viure amb la malaltia controlada, tornes a la feina i tornes a fer vida normal. Al principi, vas tres cops al mes al centre amb la nutricionista, dos amb el psicòleg i un amb psiquiatria, i et segueixen pesant. Et van fent un control més superficial que, si tot va bé, es va reduint fins que et donen l’alta completa que és el que tinc ara. Així i tot, segueixo sense dir que estic recuperada, però estic més recuperada que no recuperada.

A NIVELL FAMILIAR I D’AMISTATS, COM HO HAN VISCUT?
Sempre és difícil trobar-te una situació així a casa. Però a mi, sempre m’han entès i mai han minimitzat res. Pel que fa a les amistats, he tingut la sort de tenir una xarxa xulíssima que han estat el meu suport i m’han acompanyat. I en l’àmbit de la parella, també és un món perquè estàs al seu costat en un moment molt difícil i et falten un munt d’eines. És molt dur, pel que fa a l’entorn, sostenir una situació així.

A L’INICI HEM PARLAT DELS TEUS SENYALS D’ALERTA. N’HI HA ALGUN QUE DIGUIS: AQUÍ CAL ESTAR A L’AGUAIT?
És molt complicat dir-ho, hi ha molts tipus de TCA i, per tant, hi ha molts tipus de símptomes. A més, una persona amb TCA s’amagarà d’aquests símptomes. Senyals relacionats amb el menjar, no només que mengi menys, sinó, per exemple, què menja o com ho col·loca al seu plat. Si tendeix anar al lavabo després de menjar, si utilitza l’esport o el gimnàs de forma molt recurrent, fins i tot dies que no es troba bé. Depèn de cada TCA, hi ha diferents indicis que poden assenyalar que allà passa alguna cosa.

I LLAVORS QUÈ FAS?
Vas a buscar ajuda professional de seguida. La persona que està dins un TCA no voldrà escoltar-te, per ella, estaràs anant en contra seva i l’últim que voldrà és que l’intentis ajudar perquè no concep la teva veritat, ella té la seva i d’aquí no es vol moure. Una persona amb TCA, a nivell físic, té una disfòria corporal tan grossa i és tan difícil entendre per què pensa totes aquelles coses, que una familiar o parella, és molt complicat que pugui connectar-hi. L’únic lloc on m’he sentit realment compresa ha estat al centre, perquè allà tractaven només això.

Que parlar-ne no sigui tabú
Tot i que avui dia és més fàcil accedir a la informació, encara hi ha temes dels quals se’n parla poc. Un d’ells és la salut mental i, dins d’aquest àmbit, els trastorns de conducta alimentària. Entre el 2018 i el 2023, a Catalunya, el nombre de nous casos va créixer un 61% i el 97% de les persones afectades eren dones. Però darrere d’aquestes xifres hi ha històries personals. Històries com la de la Júlia Paré, que ha compartit la seva experiència a través de les xarxes socials i amb qui he pogut parlar. La Júlia té la capacitat d’explicar amb paraules senzilles un tema extremadament complex com són els trastorns de conducta alimentària. Ho fa a través de la seva pàgina d’Instagram, on demostra que les xarxes també poden ser útils si, com diu ella mateixa, “aprenem a controlar l’algoritme”. I això mateix també es va fer evident durant l’entrevista. Clara i concisa en tot moment, al llarg de la poc més de mitja hora que va durar l’entrevista, la Júlia em va endinsar en una realitat tot i saber que existia, que coneixia poc. Sovint, els TCA estan envoltats de mites i falses creences que són molt diferents de la realitat. Escoltar-la —i, en aquest cas, llegir-la— és una bona manera de començar a desfer prejudicis i entendre millor aquests trastorns.