Neix el ForaComarca
[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”Row”][et_pb_column type=”4_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”]
Imagineu-vos una tarda de novembre seca i rosta a San Rafael, a l’oest d’Argentina. Un mecànic es frega la grassa de les mans amb un drap brut i foradat, a l’entrada del seu taller, mentre contempla cinc gossos de carrer que creuen la calçada – sense asfaltar – amb aire serè i fatxenda. Tot d’una, apareix un senyor mudat amb una pedra a la mà i, amb un gest ràpid acompanyat d’un crit sec, els allunya del seu rumb. No li ha calgut ni llençar la pedra. Deu segons més tard s’entreveuen una trentena de persones caminant rere l’home en qüestió, acompanyant de forma alegre i festiva una nena, la Lucía, que, guarnida amb un vestit fúcsia dels que porten les princeses dels contes, es dirigeix cap a un local privat situat a dues cuadras. Està apunt de celebrar la quinceañera, que serà un dels esdeveniments més importants de la seva vida.
Al mateix moment, tres-mil quilòmetres al nord, centenars de persones es deixen la veu animant de forma estrident mentre aposten per a Bravo o per a Juanín, els dos braus de més de cinc-cents quilos que disputen l’últim encontre a la jornada de batalles de braus que se celebra a l’estadi municipal de La Joya, un petit poble situat al districte d’Arequipa, al sud del Perú.
Precisament en aquell mateix instant, un altre estadi municipal a l’altra punta del món viu una situació ben diferent. L’afició de l’Avenir Kolda entona amb ganes el seu càntic més comú, per donar una última empenta a l’equip, que es juga els tres punts d’aquell partit de la lliga senegalesa. Ho fan acompanyats de djembés i altres instruments locals, i a diferència dels aficionats del barça quan aquest juga un partit al camp nou, cap d’ells se n’anirà a fer un frankfurt i una cervesa a cap bar de Les Corts un cop s’acabi el matx, sinó que gairebé tots compartiran un Thieboudienne (un plat molt comú al Senegal fet a base de peix marinat) amb les seves famílies, assegudes al terra de la seva llar i endrapant-lo a mà nua.
Segurament, cap d’aquestes persones estarà interessada en el concert d’Adrià Puntí que en aquell mateix moment el mànager del músic català acaba de contractar amb el productor d’un festival d’estiu de masses a través de signar un document i reafirmar l’acció amb una cordial encaixada de mans. De la mateixa manera que tampoc estaran al cas de la missa dominical que estaran apunt de celebrar els feligresos d’una església ortodoxa d’un poble septentrional de Bulgària o de la manifestació contra la construcció d’un supermercat que, vuit hores abans, ha acabat amb forts aldarulls a una de les ciutats més habitades de Wisconsin, EEUU.
A Kolda sona el xiulet del final del partit, i en aquell mateix moment, mentre el mecànic de Sant Rafael es frega la grassa de les mans amb un drap brut i foradat, dues senyores jubilades la fan petar a l’única peixateria que hi ha La Guingueta d’Ix, que acaba d’obrir les portes, i dos adolescents japonesos s’acomiaden amb petó fred i fugaç, després d’haver dormit junts d’amagat una altra vegada; ell s’afanya a desaparèixer d’aquell pis petit i lúgubre de Tokyo on ella viu amb el seu pare.
Imagineu-vos quantes coincidències desconegudes passen desapercebudes pel nostre pla de pensament cada instant de la nostra vida. Bé, i de fet, imagineu-vos quantes d’aquestes coincidències poden haver succeït de manera real alguna vegada. I ja que hi estem embrancats, imagineu-vos què seria el món sense poder-nos imaginar aquestes situacions. Imagineu-vos un planeta sense pescadors de foques siberians, sense formatgers holandesos, sense cistellaires andorrans o sense narcotraficants vietnamites. Podríeu imaginar-vos un món sense el Carnaval de Solsona, el Burning Man de Nevada o El entierro del Pepino de La
Paz?? Realment – i perdoneu si m’aproximo a l’abisme de l’inimaginable –, us veieu capaços d’imaginar-vos un món sense pomada, sense sake o sense patxaran? Sense la trobada de glossadors d’Espolla o sense els recitals de poesia presocràtica que de ben segur tenen lloc a alguna part del món amb alguna periodicitat determinada?
Evidentment que sí, gamarús – haureu pensat –, i evidentment ens podem imaginar un món sense tot això perquè, segurament, si no hi hagués tot això, hi hauria altres coses. Altres coses modelades, construïdes i transmeses a partir de la diversitat cultural i totes les combinacions que aquesta, juntament amb el pas del temps, va propiciant.
La diversitat cultural – i per tant, la cultura – ens adjudiquen certes conductes que regeixen les coses que fem a la vida. Però… i què és la cultura? Què suposa i què significa aquest concepte? És el mateix parlar de cultura popular que parlar de La Cultura, així, en majúscules? Qui fa la cultura? Qui fa que una cosa sigui cultura i una altra no? O tot és cultura?
És cultura tot allò que fa referència a l’esdeveniment social de l’ésser humà, o només algunes coses? Quina diferència hi ha entre el mecànic de San Rafael eixugant-se les mans, l’aficionat culé que es fum un frankurt a un bar de l’eixample a les onze de la nit i el propi Adrià Puntí allistant un bolo més a la seva agenda, en el que es refereix a la força interior que els ha portat a decidir fer aquestes coses? De fet.. les han decidit fer ells, o han actuat empesos per una espècie d’aura social – habitus – que ens nodreix a tots a l’hora de guiar els passos que fem en cada acció?
Quines d’aquestes accions podem entendre com a manifestacions culturals i quines no?
Al meu entendre, totes. Tanmateix, cadascuna d’elles trobarà la seva raó de ser en molts factors diferents que s’entrellacen amb la cultura. La cultura, podem afirmar, és aquella vessant que ens diferencia a nosaltres, als humans, de la resta d’animals. És allò que construeix i a la vegada defineix les nostres relacions i les nostres concepcions. La cultura és allò que ens permet pensar el món, entendre’l, configurar-lo i ocupar-lo. Per tant, la cultura és la raó per la qual pot existir una ciutat dita Sant Rafael a un país anomenat Argentina que pot albergar un senyor que fa de mecànic i que té la necessitat d’eixugar-se la grassa de les mans amb un drap brut i foradat en un moment determinat. Per què ha arribat fins aquest punt?
Per la mateixa raó que hi haurà desenes de persones que intercanviaran – segurament amb una màquina a la que anomenem caixer automàtic – una sèrie de bitllets (que de fet, gairebé segur, no arribaran ni a percebre’ls de forma física, sinó que seran números virtuals integrats dins la màquina mateixa) per un tros de paper que els permetrà, cinquanta-cinc dies (períodes d’una volta rotatòria de La Terra sorgits a partir d’un establiment cultural) més tard, entrar a un concert de l’Adrià Puntí.
I per aquesta mateixa raó, només per a posar un exemple més, els geganters d’Olost, de Prats i de Sant Bartomeu es trobaran en un moment donat en un poble qualsevol de la Catalunya central en una trobada gegantera i els semblarà la cosa més normal del món.
La resposta d’aquesta pregunta és simple i complexa a la vegada: la cultura. Quina és la raó de ser de la cultura? La cultura. La cultura neix i es construeix sobre ella mateixa constantment.
I aquí, benvolguts lectors, és on volíem arribar. Hem volgut encetar aquesta secció amb l’anterior reflexió perquè pensem que és pertinent que un ens com LaRella doni peu a debatre al voltant d’aquesta qüestió. I de fet, la raó de ser de la secció foracomarca, el gènesis de la qual esteu llegint ara mateix, rau en aquesta mateixa idea.
Des de LaRella ens definim com un mitjà d’iniciatives socioculturals. I no pretenem posar en dubte la validesa d’aquesta definició, ans al contrari: encetem aquesta secció per a portar més lluny aquest missatge i per a seguir investigant sobre aquest concepte tant eteri: la cultura.
A dia d’avui – aquells lectors fidels i crítics ho deveu tenir ben comprovat – l’essència del nostre mitjà s’instal·la bàsicament en informar, comunicar i difondre l’actualitat del Lluçanès. I pensem que això està molt bé i que és una funció que cal que algú cobreixi! Però l’equip rellaire, que està entusiasmat en fer que això rutlli tant bé com puguem, creiem que el projecte que portem entre mans encara pot donar més de si.
Així doncs, no ens conformem amb informar. Volem difondre. Crear cultura. Fer-la circular. I contribuir en la cohesió i la transmissió del nostre patrimoni cultural.
És per això que hem decidit donar un espai a aquesta nova secció:
El foracomarca, sense afany de donar-li segones interpretacions, serà una secció per a parlar de temes que no estiguin directament vinculats amb el Lluçanès. Contràriament, l’hem dissenyat per a poder enraonar, reflexionar, analitzar o simplement donar a conèixer manifestacions culturals d’altres indrets. Potser seran de Berga o potser de la conxinxina, però, en qualsevol cas, resultaran novetats en aquesta publicació.
No ho fem amb ànims d’erigir-nos com a experts culturals ni molt menys, sinó que el que pretenem és crear un nou espai virtual des d’on compartir la nostra visió – amb la subjectivitat que de ben segur la caracteritzarà i que tampoc pretenem amagar – del món a partir de la difusió, descripció i anàlisi de fets culturals concrets que tenen lloc al nostre país però també a la resta del món, sense cap més intenció que gaudir tots plegats de les complexitats i les curiositats de l’existència humana i de l’essència social que caracteritza la nostra espècie.
De moment, i a l’aguait de qualsevol canvi inesperat, aquesta secció anirà a càrrec d’un servidor, Miquel Casadevall, i s’actualitzarà amb nous articles, aproximadament, una vegada al mes. Tot i així, estic segur que tard o d’hora comptarem amb altres col·laboracions que permetran donar-li més amplitud de mires.
Així doncs, moltes gràcies per la vostra lectura i desitgem de tot cor que disfruteu del foracomarca.
Qui sap quantes maneres de treure’s la grassa de les mans podem acabar descobrint entre tots.
[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]