A totes les meves pors

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”Row”][et_pb_column type=”3_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_font_size_last_edited=”on|desktop” custom_margin=”10px|20px||20px” custom_margin_tablet=”|||20px” custom_margin_last_edited=”on|desktop” text_font_size=”16″ text_font_size_phone=”13″]

Per_ Carolina Font

Tinc pors. Por d’equivocar-me, de no ser capaç, a canviar una rutina, a qualsevol canvi que vingui de fora, por a moltes coses. Però he après que les coses venen i van i res dura per sempre. I que al cap i a la fi, pit i collons que la vida són dos dies i serien molt avorrits si tot fos perfecte (però que bonic seria).
Aquests dies, parlant i escoltant, he vist que no sóc l’única que tinc por. I la por compartida és menys por. I potser m’equivoco, però a mi em va bé parlar de la meva por. Només així hi puc posar un nom i deixa de ser quelcom terrorífic per ser un sentiment governable. I d’aquí que escrigui tot això: vull guanyar les meves pors. A més a més, he après que darrera la por, hi ha encara una cosa més poderosa, el coratge. Que és l’actitud decidida per afrontar un perill o dificultat. I també he après que tenir por no és dolent, no et fa dèbil, ans el contrari, és superar la por el que ens fa tant valents.
I arribats en aquest punt, us preguntareu a què ve tot això? Doncs ve d’aquí:
La por és un sentiment intrínsec a l’ésser humà i com a tal no és bo ni dolent en si mateix. Però em fa molta ràbia que als meus trenta anys em surtin noves pors provocades per un Estat suposadament democràtic. D’uns dies cap aquí tinc por al dolor físic que em pot provocar la violència que exerceix i exercirà l’Estat per reprimir qualsevol manifestació pacífica; tinc por a perdre tot allò pel que tant va lluitar la generació dels meus pares; por a perdre el que jo he lluitat; por al què passarà si abaixem el cap. I com més penso en aquesta por, més em creix la ràbia. Ràbia cada cop que s’omplen la boca parlant de democràcia quan no saben què és, ràbia quan parlen de fractura social quan són ells qui la provoquen, ràbia quan menteixen per negar una realitat evident. Ràbia, ràbia i ràbia.
Però paro, respiro i m’ho miro tot en la distància. I llavors ràbia i por es converteixen en orgull i coratge. Orgull de pertànyer a un poble que s’ha sabut organitzar per sortir al carrer tantes vegades com ha fet falta per reclamar que l’escoltessin, un poble que ha defensat escoles per poder votar, un poble que continua organitzant-se per resistir malgrat que venen temps difícils, un poble que respon des de la no-violència les agressions, un poble que malgrat tot “parlarà de vida”. I darrera l’orgull treu el cap el coratge, el coratge de formar-ne part, d’anar endavant i no desistir. Perquè arribats en aquest punt “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer!”

[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_4″][et_pb_image admin_label=”Image” src=”https://larella.cat/wp-content/uploads/2017/10/OPINIO_carolinafont.jpg” show_in_lightbox=”off” url_new_window=”off” use_overlay=”off” animation=”left” sticky=”off” align=”left” force_fullwidth=”off” always_center_on_mobile=”on” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”] [/et_pb_image][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]

Entrada similar