1-O Perafita, nou mesos després
[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”3_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_font_size_last_edited=”on|desktop” custom_margin=”10px|20px||20px” custom_margin_tablet=”|||20px” custom_margin_last_edited=”on|desktop” text_font_size=”16″ text_font_size_phone=”13″ text_line_height=”1.8em”]
Per Brugués Vilaró Rocadembosch
Com molt encertadament va dir algú en el seu moment, volent fer república vam fer poble! I us ho diu una que no fa tant que hi és, però que des del primer dia se sent perafitenca fins a la medul·la, perquè vosaltres ho feu fàcil, perquè… és que quina manera de fer poble!
Soc aquí per donar el meu testimoni de com vam viure aquell dia, com tot el país, amb nervis. Feia dies que tot es preparava però ningú s’imaginava el que venia. Entre il·lusió i ràbia preparàvem una jornada que començava molts dies abans per a molta gent, però que per la majoria de perafitencs engegava amb uns quants valents que van decidir dormir al Niu, per protegir-lo, per protegir-nos. Crec que més que el patiment real que el Niu fos tancat per la visita de mossos o piolins, el que es va coure allà van ser les ganes de fer pinya, de passar plegats els nervis, de fer una miqueta més curta l’espera i les ganes de poder obrir puntuals aquella porta a la gent del poble. Doncs entre riures ens vam dir bona nit sabent que ens retrobaríem al cap de ben poques hores, un 10 per tots vosaltres!
I és que la jornada començava d’hora, a les 5 havíem quedat a la plaça. Poc a poc, tothom anava sortint del cau, ens miràvem amb aquella il·lusió i contemplàvem que tot arrancava a bon ritme. Teníem local i gent disposada a defensar el seu dret de vot, i sí: teníem urna! Ningú sabia ni com ni quan però també havia arribat a Perafita. Crec que encara és una de les coses mes màgiques d’aquell dia. Teníem també a gent fent esmorzars, cafès, i els de Cal Verdaguer muntant “LA TELE” a l’aparador. Aquesta tele que ens ha acompanyat a peu de carrer a cada data assenyalada del procés, aquella que aconseguia el silenci de tot un poble al carrer, pendent del que passava, de l’actualitat i els parlaments de cada dia. Però també va ser la mateixa tele que ens va fer ennuegar el primer cafè del dia. I és que tots sabem de la tranquil·litat amb que es va acabar vivint aquella jornada al Lluçanès, en general, però qui ens ho havia de dir quan a certes hores del matí, la informació que hi començàvem a veure era la dels inicis d’aquesta repressió amb la que hem acabat convivint.
Vèiem amb les mans al cap el que passava, no ens faltaven ganes d’anar a on fós a ajudar si calia, però durant tot el dia rebíem avisos continuament: pugen a Merlès i són 4 gats!, els de Prats necessiten reforços a la porta!, a la Plana els estan retirant les urnes!…etc. Clarament, aquesta por, aquesta tensió, aquesta situació d’alerta, ens la van crear ells mentre vèiem el panorama. Però els perafitencs, com tothom, ens havíem de quedar a la nostra porta, i és que cap poble estava salvat, ni tranquil, però vam aconseguir fer de tot allò la nostra peculiar festa al carrer! Segurament la més llarga. Moltes, moltes hores seguides de bona fe de tothom, de cohesió, i d’organització, tot i no haver-hi massa res organitzat.
Sorgia del no res qualsevol idea per entretenir-nos, tallers, jocs per fer amb la canalla… Anàvem passant les hores. Tothom tenia gairebé ja el seu lloc assignat, i com sol passar aquí en els dies assenyalats, també va sorgir del no res aquell autèntic estofat de mongetes, necessari ja per a agafar forces quan tot just erem a la meitat. La sobretaula d’aquella taula tant llarga doncs, havia de ser llarga també, i així va ser. Els dels acordions, els del micro i l’escenari del corredor, els que estaven sempre a l’aguait, i els que simplement feien petar la xerrada amb els veïns o jugaven al dòmino…i com no, aquells que van estar treballant perquè mentre el poble bullia, tot funciones a la mesa, perquè no ens n’oblidem, mentre tot això tant bonic passava, seguíem patint. Cada cop que apareixia un nou cotxe de policia, cada cop que entraven, corredisses amunt i avall i peripècies informàtiques vàries, i durant tot el dia, per protegir el nostre vot… gràcies també!
Mentrestant però, a fora, entre cançó i cançó seguíem rebent noticies demolidores de la resta del país. Però vam saber convertir tot això en una jornada tant especial que avui mereix aquest reconeixement, pel país, i pel nostre poble. Perquè tots nosaltres, l’1 d’octubre, no l’oblidem! Per tot aquest cúmul d’emocions, successos i sentiments, avui aquest call passa a tenir un nom que és per sempre! Corredor de l’1 d’octubre.
Perquè l’1 d’octubre, malgrat tot, va acabar, vam contar els vots i els vam celebrar. Aquell dia els vam passar la mà per la cara i vam donar una lliçó al món sencer. Queda clar que aquell dia, encara que tan sols fos aquesta batalla, la vam guanyar! Pel que fa a la resta… temps al temps!
[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_4″][et_pb_image admin_label=”Image” src=”https://larella.cat/wp-content/uploads/2018/07/OPINIO.jpg” show_in_lightbox=”off” url_new_window=”off” use_overlay=”off” animation=”left” sticky=”off” align=”left” force_fullwidth=”off” always_center_on_mobile=”on” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”] [/et_pb_image][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]
