Parc Natural del Meu Hort (Segona part)

RAMON BAUCELLS

A casa, després de molts anys fent hort, ens hem trobat amb totes les desgràcies possibles, però, tot i això, hem tingut molt clar que no tirarem mai cap producte químic o tòxic. Això comporta més feina, sí, més decepcions, també, i fins i tot, de vegades, impotència davant alguna plaga. Però també, grans recompenses.

Esmorzar tot observant com les merles (Turdus merula) i els tords (Turdus philomelos) omplen els becs de cucs a vessar per portar-los als petits que els esperen als nius és tot un espectacle.
Veure com els pardals (Passer domesticus) fan incomptables viatges de l’hort als nius de la teulada, portant cada vegada una o dues erugues, et fa sentir que la natura també t’ajuda. O quan repasses les faves i veus que el pugó no augmenta perquè un exèrcit de marietes (Coccinella septempunctata) i les seves larves estan devorant-lo, també fa que no et sentis sol davant el perill. I encara més, quan una nit surts a fer un riu abans d’anar a dormir i intueixes que alguna cosa es mou entre els enciams, t’apropes i veus un eriçó (Erinaceus europaeus) menjant llimacs, ja és la bomba. I, per acabar, una experiència que ja és com un documental del National Geographic en 3D. Et sembla veure una cosa que es mou, com un llamp, entre les pedres del marge de l’hort, i no estàs segur si ho has vist o t’ho has imaginat i, de sobte, davant teu, una mostela (Mustela nivalis), nerviosa, àgil, petita i preciosa, va repassant tots els forats que troba fins que surt amb un talpó a la boca, s’aixeca com ensenyant el seu botí i desapareix, com per art de màgia, entre les patateres, segurament, anant a portar la presa a les seves cries.

I penses: quina sort no haver enverinat els llimacs, ni el pugó, ni els talpons o les erugues, de retruc, hauria mort els meus amics. Benvinguts sigueu tots al Parc Natural del Meu Hort!