Petites meravelles quotidianes

Anna GORCHS FONT

Us he de confessar que estava dubtant entre escriure sobre el conflicte que enfronta els Estats Units i l’Iran i que té acollonit mig món o de com la intel·ligència artificial està transformant el món i totes les incerteses que obre. Però mentre pensava en aquests dos temes, he girat el cap i la mirada se m’ha fixat damunt un paisatge groc que m’ha captivat i que m’ha fet fugir totes les cabòries.
“Però quin paisatge”, m’he dit per dintre meu. Jo no m’hi entenc massa, però diria que els camps de colza estan ara en la seva màxima esplendor. I després d’un hivern tan plujós, el verd de camps i boscos té també una tonalitat especial que fa que les nostres contrades ofereixin un bonic espectacle de contrastos.
De tant en tant m’agrada pujar al Castell de Lluçà, un lloc carregat d’història que domina el paisatge i que recorda que aquestes terres han estat habitades i treballades durant segles. Des d’allà es pot contemplar una vista àmplia i serena del territori. Des d’aquesta talaia privilegiada, on no hi ha presses ni sorolls –només la remor del vent i el cant dels ocells–, fins i tot els problemes del món es veuen més petits.
Si hagués de fer un rànquing dels meus indrets preferits del Lluçanès ho tindria ben difícil. En el llistat segur que hi figuraria el Castell de Lluçà, la Bauma dels Bous i el claustre romànic del monestir. També hi inclouria la carena de Sant Sebastià, el safareig, la font del Clotet, el Roure de la Senyora, Puigciutat, Rocadepena, la riera de Merlès, el pont romànic de Sant Martí d’Albars, Santa Llúcia de Sobremunt i un llarg etcètera.
El que ja no sabria dir és en quin ordre els col·locaria. Tots ells són espais d’una gran bellesa que, de forma discreta i sense estridències, transmeten una profunda pau i tranquil·litat i deixen empremta.
Potser no parlaré avui de geopolítica ni d’algoritmes. Potser no és el moment. O potser sí que ho hauria de ser, però des d’una altra perspectiva. Perquè, mentre el món discuteix, accelera i s’inquieta, aquest paisatge ens acompanya i ens
ajuda a relativitzar la massa vegades dura realitat.
És ben bé que moltes vegades no apreciem el que tenim al costat de casa. Ens cal anar lluny o parlar de grans titulars per sentir que el que fem té importància i, mentrestant, potser deixem escapar aquestes petites meravelles quotidianes