Un lloc anomenat Antany

LA PROPOSTA CULTURAL

MARIA FONT LÓPEZ

Hi ha llibres que no s’obliden del tot, que queden adormits en algun racó de la memòria fins que, anys esprés, tornen a trucar a la porta amb una insistència suau però inevitable. No sempre recordem amb precisió l’argument ni els noms de tots els personatges, però sí la sensació que ens van deixar, com una música llunyana que reapareix de sobte. Fa uns mesos, en un club de lectura de pantxangueo –allò que ens trobem unes quantes amigues i comentem el mateix llibre–, em vaig retrobar amb Un lloc anomenat Antany (1996), d’Olga Tokarczuk, una novel·la que m’havia tocat llegir a la universitat dins l’assignatura de Literatura Polonesa del segle XX. La relectura va ser com tornar a una casa coneguda i, alhora, descobrir-hi habitacions noves que abans m’havien passat desapercebudes.

Ambientada en un poblet fictici de Polònia, la història entrellaça realitat, màgia i natura per transportar-nos al llarg de cent anys de la història del país: des de quan encara formava part de l’Imperi Rus fins a la proclamació de la independència de la República Polonesa després de la ruptura amb la Unió Soviètica. Tanmateix, Tokarczuk evita la crònica política convencional i opta per una exploració literària del temps: un temps circular i erosionador que transforma els espais i les persones, i que filtra els grans esdeveniments històrics en la vida quotidiana de
persones anònimes.
A Antany, tots els seus habitants cerquen la felicitat: en l’amor, en la fe, en la terra que treballen, en els petits rituals que donen sentit als dies. Tanmateix, la Història, aquesta força implacable escrita sempre en majúscula, acabarà travessant les seves vides i els seus carrers, imposant canvis que ningú no pot esquivar.

Les vides dels personatges i les seves famílies s’aniran entrellaçant al llarg de la novel·la com les arrels sota la terra, invisibles però indestriables del pas del temps. Cada generació hereta no només una casa o un camp, sinó també silencis, traumes i esperances. D’aquesta manera, els personatges esdevenen veritables eixos vertebradors d’un relat que transcendeix l’àmbit íntim per dialogar amb la gran Història. Genowefa condensa la força de la tradició i l’arrelament obstinat a la terra; Michał encarna la fractura irreparable que suposa la Primera Guerra Mundial; Misia reflecteix la incertesa i la vulnerabilitat d’una generació atrapada entre dos conflictes; Ruta posa cos a la violència amb què el segle
XX marca, disciplina i sotmet les dones; i Espiga emergeix com a metàfora de la natura persistent, una presència callada però indestructible que resisteix fins i tot en els paisatges més devastats.
De fet, amb aquest realisme màgic ens pot recordar Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez. Igual que Macondo, Antany també acaba resultant ser un personatge més: immutable en aparença, gairebé immune a l’envelliment, però profundament marcat per allò que hi succeeix. El poble observa, resisteix i guarda memòria. És
aquesta quietud aparent la que fa més visibles les ferides de la història, com esquerdes en una façana que semblava intacta.
En rellegir-la, he entès que la força de la novel·la no rau només en la seva estructura fragmentària ni en la bellesa simbòlica de les seves imatges, sinó en la manera com ens recorda que la vida individual sempre es desenvolupa sota l’ombra dels grans relats col·lectius. I, malgrat tot, hi ha una mena de resistència silenciosa en els gestos petits: sembrar,
estimar, explicar històries. Potser Antany no és només un lloc, sinó una metàfora de tots els llocs que han vist passar imperis, guerres i fronteres canviants, mentre la gent continuava buscant amb tossuderia una escletxa de felicitat.