Atrevim-nos a dir: “No estic bé”
EL RACÓ DE LA SALUT
Anna Padrós Mercader, Referent de benestar emocional i comunitari EAP Lluçanès.
Ens costa molt demanar ajuda, fins i tot quan tenim persones al voltant que probablement ens escoltarien o ens donarien suport. I no és perquè no necessitem els altres, sinó perquè sovint hem après just el contrari: aguantar, no molestar, gestionar-ho tot sols.
Moltes persones conviuen amb la idea que demanar ajuda és un signe de feblesa, que els altres ja tenen prou problemes o que ningú entendrà realment el que els passa. Així, quan apareix el malestar emocional, en comptes d’apropar-nos als altres, tendim a tancar-nos encara més. Esperem que algú noti que no estem bé sense haver-ho de dir, però moltes vegades això no passa. No perquè els altres no ens estimin, sinó perquè el patiment emocional sovint és invisible. Sovint esperem que els altres endevinin el que ens passa, però expressar el malestar no sempre és fàcil. Posar paraules al que sentim requereix valentia, especialment quan nosaltres mateixos intentem convèncer-nos que “ja passarà” o que hauríem de poder sols.
També hi ha una por profunda a sentir-nos vulnerables. Demanar ajuda implica reconèixer que no podem amb tot, i això costa en una societat que premia tant l’autosuficiència. Ens han ensenyat a rendir, a resistir i a continuar endavant, encara que per dins estiguem trencats. Però les persones no estem fetes per sostenir-ho tot soles. Necessitem vincles, suports i espais on poder compartir allò que ens passa amb seguretat i confiança.
La vulnerabilitat sovint s’associa erròniament amb debilitat, quan en realitat és una de les formes més humanes de valentia. Quan una persona s’atreveix a dir “no estic bé”, “necessito ajuda” o “em costa tirar endavant”, acostuma a passar una cosa important: apareix la connexió amb els altres. Perquè, encara que ens costi creure-ho, la majoria de les persones no rebutgem algú que pateix. Al contrari: escoltem, cuidem i intentem ser-hi.
Acompanyar no vol dir tenir les paraules perfectes ni solucionar la vida de ningú. Moltes vegades, el que més ajuda són els petits gestos quotidians: un missatge, una conversa, una passejada o algú que simplement es queda al nostre costat. El malestar pesa menys quan ens deixem ajudar.//
