El córrer punk dels dies
Ramon ERRA MACIÀ
M’hi poso amb totes les forces, serrant les dents, clavant els dits dels peus a la planta de la sabata, la sola a l’asfalt. Aviam si aconsegueixo aturar-lo, alentir-lo. Però no el pots agafar pel coll ni per enlloc, el temps. Ens hi hem de fixar, hem de contemplar els nostres gestos, visualitzar-los, em diuen, però re de re. Em rento les mans: me-les-ren-to. Em poso un mitjó de ratlles. Em poso l’altre de rombes. Escapço una branca, arrenco cebes, tiro milles, lligo els cordons de cada sabata, de cada bota enllustrada, observo la meva tristesa de dilluns de març, la meva alegria de dimecres.
Sí, potser sí que s’alenteix una mica, el temps, si t’hi fixes més. Cordons, botons, però t’arrisques a semblar un estaquirot i igualment de seguida som a migdia, i al cap de poc ja és la tarda, ja fosqueja, cap al llit, mitja volta, somni estrambòtic, i ens llevem que ja canta el gall de l’endemà, que ja fa un any de tot allò. Una dècada. Mig segle. Gairebé una vida sencera: la Patti Smith en farà vuitanta. La solució, demanes? Aferrar-nos a allò que estem fent, però sense aferrar-nos-hi del tot, perquè l’aferrament es veu que ens fa esclaus de les coses, de les persones, dels pensaments, de les equivocacions. Llavors el més punk potser seria no girar gaire la vista enrere, avançar, avançar i anar contra tot i contra res amb unes ulleres de mirall. Els consells són contradictoris, això estic aprenent. Facis blanc, facis verd, el córrer dels mesos és implacable, perquè el temps arria com una ramada de cavalls salvatges de crinera punk, al pas, primer, de seguida al trot i, cada vegada més de pressa, al galop, al galop. S’enfilen marge amunt, giren pel camí, salten una tanca, travessen una riera, no aguanten quiets, ni que els vulguis governar amb la brida, ni que ens hi posem amb totes les forces, serrant dents, clavant soles a l’asfalt.
Escolto música: Horses, Because the Nigth, April fool, i encara no sé com, després de la Patti Smith, me’n vaig cap a Schubert, que va viure poc i va compondre molt. Al segle XIX el temps passava més lent, diuen, però ningú no ho pot demostrar.
