Elogi del “selfie”

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”3_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid” text_font_size_last_edited=”on|desktop” custom_margin=”10px|20px||20px” custom_margin_tablet=”|||20px” custom_margin_last_edited=”on|desktop” text_font_size=”16″ text_font_size_phone=”13″ text_line_height=”1.9em”]

Abans de convertir-se en document, la fotografia captura un bocí de temps, l’emmarca en una realitat concreta limitant-lo a dues dimensions, i després, automàticament, el converteix en record; per això de les fotografies també s’en diu instantànies. La imatge s’ha convertit en la protagonista indiscutible del món de la comunicació actual, relegant la paraula a un sovint despreciat i menystingut paper secundari. “Una imatge val més que mil paraules” bramen els agorers per acostumar-nos al seu mètode, que sovint altera el significat de la imatge de forma subliminal o directament barroera com ho fan a vegades alguns publicistes. A mitjans del XIX la tècnica del daguerrotip perfecciona el mètode d’obtenció d’imatges a través de processos químics, i la fotografia presenta les credencials d’un art nou que comença a questionar les claus del realisme; en pintura, per exemple, neix l’impressionisme i ben aviat començarà la deconstrucció de la forma fins arribar a l’abstracció pura, que és on jo crec que s’emparenta amb la poesia, però bueno, això és un altre tema.

 Susan Sontang diu que la fotografia és un art elegíac, l’anomena art crepuscular perquè “testimonia la despietada dissolució del temps”

A mi m’agrada la fotografia en tots els seus gèneres i aspectes, sobretot quan es presenta a 24 imatges per segon, en forma de narració cinematogràfica, però també en qualsevol altra. A vegades els diaris il·lustren les notícies amb fotografies que són molt més eloqüents que la mateixa crònica. Si llegim acuradament les fotografies, si les analitzem en profunditat rebem un pilot d’informació que no trobem en una primera mirada. Ens hi hem d’aturar una estona més perquè, com en la poesia, el més important no és tant el què diu la fotografia com el què vol dir el fotògraf, i aquí és on entrem nosaltres, els observadors. El valor d’una obra d’art no l’hem de buscar tant en ella mateixa com en la capacitat que tingui d’alterar l’espectador i de quina manera ho fa. Susan Sontang diu que la fotografia és un art elegíac, l’anomena art crepuscular perquè “testimonia la despietada dissolució del temps” (1)

La fotografia és una hàbil combinació de tècnica i mirada. Els grans fotògrafs aconsegueixen una perfecta simbiosi d’aquests dos aspectes i els “casuals” o afeccionats com jo, doncs… Fem el què podem. I jo particularment, he de dir que sort en tinc dels filtres. Passo hores mirant fotos de tot tipus (2). Intento distingir si la composició és natural o producte d’elaboració i com això afecta al significat; també m’agrada mirar fotos de calaix (3) malgrat em provoquin una malparida nostàlgia perquè em recorden a gent que ja no hi és, i també que un dia vaig ser jove. Flipo amb les fotografies antigues i també les de guerra que complementen els llibres d’història i a vegades expliquen coses que no diuen les lletres. M’agrada fotografiar cementiris però no pas enterraments, tot i que recordo, un dia, haver passat hores comparant les fotos dels enterros de Jacint Verdaguer i de Durruti. Si en trobo alguna que em motivi, m’hi puc passar estones intentant descobrir quelcom que hagi passat inadvertit a altres ulls.  També m’agrada molt la fotografia intervinguda, és a dir, modificada amb algun tipus de software o aplicació, els collages i la fotografia turística (no us perdeu les sèries de Martin Parr). M’encanta fotografiar coses que segurament no veuré mai més, sigui un cingle o un graffiti, una barberia o un insecte estrany; les fotografies són les proves fefaents de que ho hem vist i de que hem estat allà. De totes maneres, m’emprenya reconèixer que jo sóc d’aquells que quan va de vacances torna amb una tarjeta plena amb milers de fotografies, i com que mai en fa cap selecció se li queden oblidades al disc dur, i quan les vol buscar perquè les necessita, no les troba de cap manera. Ho tinc molt clar, tot això em sembla a mi que és per culpa de la foto digital, home ia, tanta modernor! Abans amb els carrets eren de més bon guardar, se’n feien menys i els analfabets tecnològics com jo no teniem tants problemes per trobar-les. Jo encara tinc un pilot d’àlbums i alguna caixa de fusta plena de fotos impreses que obro sempre que m’ataca la melancolia.

Martin Parr
Martin Parr

De totes maneres el gènere fotogràfic que més m’agrada és el retrat. M’agrada escrutar les cares de la gent. Hi ha grans retratistes que saben captar molt bé les expressións del model, tant, que en ocasions un retrat t’explica la vida sencera del retratat. Les fotos de Dorothea Lange, per exemple, amb els rostres demacrats dels homes, les dones i els nens que van patir la gran depressió de finals dels anys vint als Estats Units, han quedat com icònes de l’època. No fa gaire en un magatzem oblidat de Brooklyn es va fer una troballa espectacular, l’obra d’una fotògrafa oblidada que havia retratat la població de Nova York els anys 50 i 60, Viviann Maier, busqueu-les al google si no les coneixeu i una historia semblant va succeir no fa gaire amb una fotògrafa de Barcelona de la que no recordo el nom. Qui no es sorprèn i admira amb les estranyes i seductores fesomies retratades per Dianne Arbus? I tants d’altres artistes que han fet del retrat un gènere fotogràfic tant important com ho és en el món de la pintura.

Eddie Carmel, gegant jueu, feta a casa seva i dels seus pares, al Bronx Nova York, 1970 (Foto: Diane Arbus)
Eddie Carmel, gegant jueu, fotografia feta a casa seva i dels seus pares, al Bronx, Nova York, 1970 (Foto: Diane Arbus)

Des que a finals del segle passat la casa Kodak va llançar al mercat la primera càmera fotogràfica popular (en el sentit que era accesible per a la classe mitja) amb el lema “tu pitja el botó i nosaltres farem la resta”, la tècnica i la forma de les càmeres ha evolucionat d’una forma espectacular. Avui dia, l’opció de capturar instants, fins i tot està inclosa en l’enginy més utilitzat de tots, el que tothom porta a la butxaca, és a dir el mòbil -si anys enrera m’haguéssin dit que els telèfons farien fotos no m’ho hagués cregut-. Aquesta disponibilitat efectiva de la capacitat de retratar, ha popularitzat l’autoretrato que ara en diuen “selfie”, un diminutiu anglosaxó bastant ridícul, la veritat. M’encanta mirar els selfies que la gent penja a la xarxa, la majoria són amb coneguts i familiars en festes i saraus o també amb famosos que es troben pel carrer substituint el clàssic autògraf.   Es nota a la cara de l’autor que busca una postura facial única que inmortalitzi aquella situació especial, morritos, celles arquejades… Tot un postureig molt divertit. Com deia abans, quan fas una fotografia, enmarques un instant, limites les dues dimensions que contenen l’objecte que vols capturar; però en el plànol del selfie hi intervé un altre actor, el mateix autor hi apareix creant la il·lusió de pertànyer a la mateixa dimensió del que es retrata. Vés a saber si el quadre las Meninas de Velazquez no es podria considerar un precedent del selfie, ja que el mateix pintor hi apareix a l’esquerra com reflexant-se en un mirall de la mateixa manera que es giren les òptiques (4) dels mòbils.

Selfie de Robert Jové
Selfie de Robert Jové

I ara us confessaré una cosa perquè confio en la vostra discreció: m’encanta fer-me selfies als museus i ho faig d’amagat perquè no em vegin els vigilants que persegueixen els turistes com jo, que no respectem els drets d’autoria dels pintors morts (mai gosaria fer-ho en flaix perquè podria perjudicar la pintura, però si no en deixen fer sense és només per protegir els drets d’autoria, i en Velázquez o en Rubens en tiraran bon tros a l’olla dels seus drets d’autoria). Sempre que puc en faig un amb algun quadre que m’agradi al darrera. En tinc un amb la Ronda de Nit de Rembrandt que mola un pilot. M’agrada tenir la il·lusió d’estar integrat al mateix pla que una obra mestra de la pintura com aquesta, una abstracció de Pollock o un retrat de Picasso. També en faig amb monuments emblemàtics o abans d’entrar a segons quins concerts amb el poster del grup que he anat a veure, etc… Però compte que no són tot flors i violes. Hi ha penya que busca inmortalitzar situacions perilloses i cometen autèntiques imprudències, penseu que hi ha hagut morts i tot buscant el selfie més original. A la xarxa hi ha exemples, que per no ser cruel anomenaré curiososos, amb les bestiesses més grosses realitzades per captar una postura pressumptament simpàtica i altres que mostren coses que no estàven en l’ànim de ser mostrades per l’autor, amb això vull dir que hem d’anar al tanto, que per buscar un collons de selfie original no ens cardéssim daltabaix d’un marge.

 

notes

1.-Susan Sontag. Sobre la fotografia. Madrid: Alfaguara, 2005. Mira que n’hi ha de llibres sobre fotografia, però a mi personalment aquest és el que més m’ha agradat.

2.- https://www.youtube.com/watch?v=UmFFTkjs-O0

3.- https://www.youtube.com/watch?v=Y9Avim5SRDU

4.- David Hockney. El conocimiento secreto: el redescubrimiento de las técnicas secretas de los grandes maestros. Barcelona: Destino, 2002. Es tracta d’un estudi sorprenent i curiós del mestre David Hockney que tracta de les òptiques emprades pels mestres clàssics, el llibre és genial i si no el voleu comprar perquè val una pasta i em sembla que està exhaorit el podreu trobar a les biblioteques públiques.

[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_4″][et_pb_image admin_label=”Image” src=”https://larella.cat/wp-content/uploads/2018/01/opinions-JOVE.jpg” show_in_lightbox=”off” url_new_window=”off” use_overlay=”off” animation=”left” sticky=”off” align=”left” force_fullwidth=”off” always_center_on_mobile=”on” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”] [/et_pb_image][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]

Entrada similar