Nit Moguda

De peus a terra, per Maria Marmi

Toquen les dotze al campanar de Sant Andreu. És finals d’agost. Avui, ara, en punt: és l’hora del gran terrabastall. Just abans, un fil d’aigua queia per la resclosa i la busaroca  eixelebrada feia jujujuuuu. Aquest soroll estrany que s’acosta sembla la pedra que es va desfermar una vegada de la paret del Cingle de Sant Sebastià i va caure costa avall com una fera desbocada. Barrabuuum, va fer!. Però el soroll és d’aigua, molta aigua, d’alguna tamborinada que ha fet cap amunt, ves a saber si d’un pacte de bruixes en alguna raconada. Sense permís l’aigua ja arriba a Oristà. Em mostro torbada per la situació i m’acosto al balcó que dona La Resclosa, el soroll és eixordador, ple de fúria i  bogeria. No hi ha control i que ens agafi confessats, que diuen. La Gavarresa avui, serà ingovernable. La busaroca, tan desinhibida sempre, ha quedat muda de cop. Escolto cops forts contra el pont de la carretera. Hi deu haver gegants navegant sense cap rumb, a la deriva. No puc conciliar el son, escolto aquesta rierota sovint desvalguda i parca d’aigua que ara se’ns rebel·la com una jove amb ganes de viure intensament, tot el dret hi té! Compto les patacades dels arbres arrossegats. M’imagino com quedaran d’esbarriats i encarcarats arreu. La Gavarresa sembla avui embriagada com si estigués de Festa Major i desafiant el nostre Sant Patró.

L’endemà ens apareix estoica i imponent. Els ocells de totes mides que hi sovintegen comencen a treure el bec i guaiten com baixa l’aigua tèrbola amb objectes de tota classe, mides, formes i naturaleses. Als vorals hi han quedat arbres vius, morts, mig morts, torts, drets, trencats, escapçats, esberlats, sense escorça i deformes, tot hi és i tot hi cap. Alguns, tenen ferides contundents. Hi ha pojancres estavellats contra grans salzes i salzes abraçats a grans pojancres. I els boixos, amb la misèria que els quedava, encara aguanten, com hi ha Déu. Platges amb sorra fina que l’aigua ha anat deixant reposadament. Troncs, tronquets i troncots al bell mig dels camps, al peu dels arbres i entaforats a les palanques. La Resclosa és salvatge. Hi ha pedrots molt grans posats en llocs que abans no hi eren i la llera ha crescut, rosegada per tots cantons. Arrels d’arbres forts i alts que s’agafen amb força i han protegit de les envestides de l’aigua. I quants roquissars! I les bardisses, que amb tanta força creixien i colonitzaven marges i camins, totes senyores elles, plenes de mores, ja no tenen esma. Aquesta aigua, desitjada i temuda, bruta per uns, sedimentosa per altres. Les Rieres, d’aigües capritxoses, a vegades amb quatre bassalots i poca cosa més. Marrona de llims, verda de llenties, grisa de gel, blanca de neu. Negrosa de purins. De tots colors l’hem vista! Aquesta aigua, quan canvia de color, alguna cosa ens ha d’explicar.//

Entrada similar