‘Fins que no t’impliques a fons amb una causa social no saps fins a quin punt d’afecta’

[et_pb_section admin_label=”section”][et_pb_row admin_label=”row”][et_pb_column type=”4_4″][et_pb_text admin_label=”Text” background_layout=”light” text_orientation=”left” use_border_color=”off” border_color=”#ffffff” border_style=”solid”]

A part de tenir un estudi de fotografia Prats de Lluçanès on dedica gran part del seu temps, l’altra gran passió de la pradenca Montse Argerich és fer fotografies dels seus viatges. Justament així és com ha fet, juntament amb la seva parella, tres fotoreportatges sobre la Índia, publicats al diari ARA i que posteriorment se n’han fet calendaris per recapatar diners per causes socials. 

 

Com va començar la teva relació amb la Índia?

Doncs la Índia sempre havia estat un país que em feia gràcia d’anar-la a conèixer. De fet, amb una amiga vam estar dos o tres anys fent pot per poder-hi anar. Aleshores, vaig conèixer la meva parella que estava organitzant un viatge a la Índia per fer-hi un curs fotogràfic, mhi vaig apuntar i vaig anar-hi. Aquest cop només va ser un viatge per descobrir-la, em va entusiasmar i em va deixar ganes de tornar-hi. 

Però, com sorgeix la idea de fer fotoreportatges d’aquests viatges? 

Després d’aquest primer viatge tenia clar que si hi tornava seria per fer alguna cosa que valgués la pena per alguna causa que em semblés justa. Així va ser com vaig anar buscant temes interessants per a fer reportatges que van ser el motiu dels següents viatges.  

 

‘Als viatges combinem els cursos de fotografia amb poder fer fotos pels reportatges’

 

El primer fotoreportatge va ser el de ‘Dones invisibles’. Exactament, de què tracta? 

Doncs en aquest fotoreportatge vam voler visibilitzar el paper que tenen les víudes a la Índia, que un cop se’ls hi ha mort el marit queden totalment marginades de la societat. Fins fa 200 anys, aquestes dones eren cremades juntament amb el cos de la seva parella un cop morien. A hores d’ara això ja no és així, però sí que queden oblidades per la resta de la societat, són considerades inútils. La seva situació és molt precària ja que amb prou feines tenen per subsistir i ja no els hi és permès lluir teles de colors ni les joies, tan característiques d’aquest país. Davant d’aquesta situació el que han fet és unir-se i viuen totes juntes en una comunitat.

Així es com neix la iniciativa dels calendaris?

Sí, perquè fins que no t’impliques a fons en una causa social realment no saps fins on t’afecta. Quan vam tornar de l’últim viatge que vam fer per aquest reportatge (perquè vam anar-hi tres cops per poder-lo fer), ens vam adonar que necessitàvem fer alguna cosa més per ajudar aquelles dones. Així que vam pensar que la millor idea era vendre calendaris amb les fotografies fetes per recaptar diners per les víudes. Tan bon punt vam tenir els diners li vam donar a una vídua activista que vam conèixer per tal que ho fes arribar a la comunitat.

I després del calendari de les vídues va venir el de Bophal…

Exacte, just després del reportatge i el calendari de les víudes vam fer dos viatges més a la Índia per plasmar la realitat de la ciutat de Bophal. Fa 31 anys aquesta ciutat va patir una gran catastròfe industrial i les seves conseqüències encara s’arrosseguen a dia d’avui. 

Quines conseqüències? 

A part dels greus problemes respiratoris que pateixen les persones que van viure la catastròfe. El gas originat per l’accident ha entrat en el subsòl i ha contaminat les aigües. Això significa que les persones de Bophal porten 30 anys consumint-les. En conseqüència, s’estan produint molts embarassos complicats i nombrosos naixements de nens amb malformacions o discapacitats. D’aquests viatges en va sortir el reportatge ‘Bophal. 30 anys d’agonia’ i el correponent calendari. 

 

’31 anys després la gent de Bophal encara pateix conseqüències del desastre’

 

En aquest cas, on vau destinar els diners recaptats? 

Els vam donar tots a la fundació Bophal Medical Appeal. Aquesta organització es dedica a ajudar als efectats de la ciutat. En pocs anys han obert una escola i un hospital. De fet, l’escola que vam visitar per fer el reportatge va ser construïda per aquesta fundació i els nens que hi van pateixen malformacions i minusvàlies conseqüència de l’accident. La veritat és que Bophal Medical Appeal fa una gran tasca, la vida de la gent de Bophal no seria la mateixa sense ells. 

Quin és el procés creatiu dels calendaris? 

Doncs quan anem a fer reportatges normalment el Jordi Ferrando, la meva parella, fa el text i jo les fotografies. Així que a l’hora de fer els calendaris simplement utilitzem les meves imatges i entre els dos fem l’edició i maquetació. 

Fa molt poc que has tornat del teu setè viatge a la Índia, què en sortirà d’aquest? 

Doncs de fet ja ha sortit i en aquest cas no ha estat un reportatge social sinó més aviat cultural. Hem fet el reportatge ‘Buscant la il·luminació’, sobre la festa del Kumbh Mela. Concretament, es va publicar el diumenge passat al diari ARA. En aquest cas dubto que en fem un calendari perquè no hi ha una causa social a darrera. 

 

 

Què és exactament aquesta festa? 

Doncs és la trobada religiosa més multitudinària del planeta. Es celebra cada tres anys de forma rotativa en 4 ciutats sagrades de la Índia. El punt àlgid de la festa és durant la primera nit de lluna plena que es banyen al riu per tal de purificar-se. 

Després de tres reportatges, quins són els principals obstacles que us heu trobat per realitzar-los? Bàsicament han estat els tràmits burocràtics. Tots els cops hem hagut d’invertir com a mínim un dia sencer en aconseguir acreditacions de premsa, o bé, permisos per poder entrar a algun lloc. A més, és un país estranger i no saps exactament a qui ni a on has d’anar a sol·licitar-ho. 

Com us financeu aquests viatges? 

El que fem és organitzar cursos de fotografia a altres països. En aquests cursos s’hi apunta tothom que té interès en aprendre fotografia, sigui quin sigui el seu nivell. Aquests viatges estan pensats en anar als llocs fotogènics i allà els hi ensenyem algunes tècniques… Així ens financem part del viatge i de pas aprofitem aquestes estades per fer fotografies que ens puguin servir pels nostres reportatges. És a dir, combinem els cursos amb fer reportatges. 

Tens altres projectes en ment?

Sí, em faria molta il·lusió anar al Nepal i fer un fotorreportatge del després del terratrèmol. M’agradaria poder ajudar-los d’alguna manera. Últimament em volta pel cap un tema a l’Àfrica sobre les Dares, que són escoles musulmanes força exteses a països com el Senegal. 

Ja has posat data per aquests projectes? 

De moment no en tinc cap de programat perquè m’ho haig de combinar amb la meva feina aquí. El que si que tinc programat és un curs fotogràfic a Cambotja a l’octubre però en principi no hi ha en ment fer cap reportatge. 

[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]